Article publicat a la Revista Treball el 05 de juny de 2015

Després de la victòria de Barcelona en Comú i l´èxit de moltes altres candidatures d’unitat arreu del país, s’obre un nou repte per a l’esquerra alternativa a Catalunya: la possibilitat d’articular una (o diverses) candidatures de confluència de cara a les properes eleccions al Parlament. El primer que cal dir és que, amb l’excepció de Podem, les principals organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora fa temps que treballen en aquesta direcció, tot i que ho fan per separat: l’assemblea ‘Ara és demà’ organitzada per ICV-EUiA, les Trobades d’Unitat Popular promogudes per la CUP o la manifesta voluntat de Procés Constituent que, des del primer dia, aposta per la unitat de les esquerres.

Majories guanyadores. Els darrers sondejos realitzats abans de les eleccions municipals ja apuntaven que l’esquerra alternativa va a l’alça, fet que es va poder constatar el passat 24M. Segons aquests sondejos, les forces de l’esquerra transformadora podrien passar fàcilment dels 16 diputats actuals que sumen la CUP i ICV-EUiA a 25-30 escons, superant així els millors resultats del PSUC. El 24M, però, també va quedar palès que la confluència no només suma, sinó que pot multiplicar. Així, segons quina sigui l’estratègia que finalment acabin adoptant les diferents formacions, no és gens descabellat pensar que, juntes, podrien arribar a sumar 35 actes. En un Parlament altament fragmentat com el que hi haurà a partir del 27S, és molt probable que la força guanyadora ho sigui amb 30-35 diputats i que les possibles majories s’hagin de construir al voltant de tres pols: ERC, CiU i l’esquerra alternativa. El que està en joc, per tant, no és només el fet de poder guanyar unes eleccions, sinó la possibilitat d’articular una majoria parlamentària que sigui capaç de liderar un procés constituent des de l’esquerra.

El que sembla evident, però, és que si no hi ha algun tipus de confluència la majoria d’esquerres serà aritmèticament difícil i políticament inviable. A ningú se li escapa que les possibilitats són múltiples: el model Barcelona (sense la CUP), el model Badalona (sense ICV-EUiA), el model de múltiples confluències (per exemple ICV-EUiA-Podem per un costat i CUP-PC per un altre) o un nou model Catalunya amb el suport d’aquestes i/o altres forces. Aquest darrer, tanmateix, a banda de ser poc probable no està clar que acabi multiplicant resultats, doncs podria comportar una certa fuga de vots. Tot i que segurament no totes les opcions poden conduir a una victòria electoral, n’hi ha diverses que podrien garantir una majoria d’esquerres a la cambra catalana. Una majoria que, d’altra banda, pot ser absolutament determinant si tenim en compte que probablement CiU i ERC no obtindran suficient recolzament com per bastir una majoria independentista en solitari.

Ara bé, com s’hauria de produir aquesta confluència per ser exitosa? Quins són els riscos i els reptes que caldria afrontar? Que podem aprendre de les experiències locals?

Objectiu comú. Vivim una situació d’excepcionalitat, per dos grans motius. Per una banda, l’emergència social derivada de la crisi i les polítiques neoliberals que l’han acompanyada/causada. Per altra banda, l’inici d’un procés constituent sorgit, en bona mesura, de la mobilització i l’auto-organització ciutadana per fer front a aquest escenari. L’objectiu comú, per tant, hauria d’abordar les dues qüestions: construir alternatives a les polítiques d’austeritat per fer front a l’emergència social i, al mateix temps, anar més enllà de la lògica institucional-electoral per tal de catalitzar un canvi real. No es tracta (només) de guanyar uns comicis, ni tan sols de fer caure un govern. Es tracta, al meu entendre, de fer que siguin les classes populars les que liderin el procés constituent que s’iniciarà a Catalunya després del 27S. Es tracta, per tant, de canviar les regles del joc, d’ensorrar el sistema actual i crear-ne un de nou, de substituir l’ordre establert per unes noves formes de regulació radicalment democràtiques i socialment justes. Si aquest és l’objectiu comú, aleshores caldrà centrar els esforços en fer-ho possible, entenent que ja hi haurà temps en el marc del propi procés constituent per treballar les discrepàncies de forma participada amb el conjunt de la ciutadania.

Del carrer a les urnes, i tornar al carrer. Les institucions són una eina clau per a la transformació social, però no la única. El canvi social fa temps que s’està produint des del carrer, amb mobilitzacions de resistència, però també amb els nous paradigmes i els nous imaginaris col.lectius sorgits del 15M. Moltes de les lluites socials que han confluït al carrer, han entès que han de guanyar les institucions per poder materialitzar la transformació social a la que aspiren. Aquest és el gran èxit del 24M: la confluència entre la mobilització veïnal i les formacions polítiques, generant un conglomerat d’organitzacions i ciutadans/es caracteritzat per una nova manera de fer política. Aquesta és la confluència que cal mantenir ara, després de les eleccions, per ésser veritablement transformadora. Allà on s’ha guanyat a les urnes, cal tornar al carrer per materialitzar el canvi. I aquest és també el gran repte d’una confluència a nivell nacional: una nova dialèctica entre el carrer i les institucions que vagi molt més enllà d’una suma de partits.

Base ciutadana. Si es vol multiplicar, i no només sumar, la clau està en ampliar la base. No es tracta d’arribar a un acord per dalt, des de les cúpules de determinades organitzacions, sinó de construir quelcom nou, col·lectivament i des de baix. La ciutadania i les organitzacions socials han de ser protagonistes i no espectadors d’aquest procés. D’altra banda, una candidatura de base ciutadana requereix proximitat i, per tant, serà molt important articular la confluència en i des del territori. El treball per barris de Barcelona en Comú ha de ser ara un treball per comarques. Certament, el canvi d’escala i la manca de temps podria conduir, precipitadament, a configurar una unió de formacions polítiques que aspiressin a sumar ciutadans i organitzacions socials. Seria un error. De fet, aquest seria el recorregut invers al que va seguir Guanyem Barcelona: una plataforma ciutadana que va saber sumar formacions polítiques.

Nous lideratges. Per fer que la confluència de l’esquerra sigui una realitat és imprescindible un lideratge que s’allunyi dels tradicionals líders heroics, jeràrquics i masculins. Això no vol dir canviar les cares de les persones que estan al capdavant de determinades organitzacions, sinó canviar les maneres de fer. Les experiències locals ens demostren que la democratització del lideratge, a partir de xarxes horitzontals en què tothom col·labora des de la seva autonomia, són extraordinàriament efectives. Cal, doncs, articular xarxes d’acció col·lectiva (formades per ciutadans/es i organitzacions socials i polítiques, que interactuïn tant presencial com virtualment) orientades a liderar el canvi social a Catalunya. La xarxa ha de ser qui lideri el canvi.

Respecte mutu i economia dels desacords morals. Segurament no serà difícil fer confluir diferents organitzacions i persones que comparteixen el diagnòstic sobre la situació d’emergència social en què es troba Catalunya actualment. Ara bé, caldrà ser capaços de trobar punts en comú pel que fa als objectius, les propostes, els processos i els mètodes de treball. Per fer-ho, serà important que tothom sigui generós, però també ho serà treballar, des del respecte mutu, sobre allò que uneix i no tant sobre allò que divideix. És el que els teòrics de la deliberació anomenen l’economia dels desacords morals. Cal reconèixer, a més, que tothom té capacitats i coses positives a aportar.

Innovació democràtica. Els processos de confluència a nivell local han demostrat una enorme capacitat d’innovació democràtica, no només organitzativament sinó també en les formes de treballar, debatre i decidir (construcció col.lectiva del programa, treball col.laboratiu, organització en xarxa, validació de decisions, etc.). Internet ha jugat un paper determinant, però ofereix encara moltes altres possibilitats que es podrien explorar en el salt a l’àmbit nacional. Nous mecanismes que democratitzin encara més els processos de debat i de presa de decisions, tant dins de la candidatura com amb el conjunt de la ciutadania un cop es configuri el grup parlamentari. Eines més sofisticades per prendre decisions, com els sistemes de votació electrònica d’Agora Voting, poden ser d’utilitat per abordar la major complexitat de l’escala nacional. Aquest tipus d’instruments es podrien fer servir tant per implicar a la ciutadania en la quotidianitat de l’activitat parlamentària com per resoldre possibles discrepàncies en el si del propi grup parlamentari, obeint a les bases o, fins i tot, obeint al conjunt de la ciutadania a través d’innovadors exercicis de democràcia radical. A més, permetrien superar les restriccions imposades per les dinàmiques representatives de la política tradicional, on s’assumeix que, per norma, un grup parlamentari ha de votar en bloc. Em semblaria realment innovador democràticament, per exemple, que en determinades ocasions els membres d’un mateix grup parlamentari votessin a la cambra de forma diferenciada, responent proporcionalment als resultats d’una votació electrònica prèvia. Seria una nova forma de manar obeint i, al mateix temps, permetria explicitar la diversitat de posicions en el si de la pròpia candidatura.

Estratègia guanyadora. Per últim, per assolir una majoria d’esquerres caldrà utilitzar estratègies guanyadores. Les pròpies característiques d’una candidatura d’aquest estil (base ciutadana, treball col·laboratiu, dinàmiques participatives, causes justes, etc.) ja són una bona garantia d’èxit. Al mateix temps, però, també caldrà dotar-se de candidats i candidates guanyadores (referents, no líders) i utilitzar els mitjans de comunicació, les xarxes socials i qualsevol altre recurs que pugui contribuir a la victòria. Aquí tothom juga les seves cartes. Si es vol guanyar, l’esquerra alternativa també haurà de jugar les seves, desacomplexadament.