Un País en Comú: una nova manera de fer política

Article publicat a eldiaro.es el 3 de febrer de 2017

Amb el procés “Un País en Comú” s’ha posat en marxa l’articulació a Catalunya d’un nou espai polític d’esquerres i catalanista. Un nou espai que té ambició de govern i pretén donar veu a una gran majoria social: la configurada per totes aquelles persones – treballadors i treballadores, autònoms, pensionistes, persones aturades, joves, dones, etc. – que durant els darrers anys han vist empitjorar les seves condicions de vida mentre uns pocs es continuaven enriquint. Una majoria social que vol una Catalunya diferent a la que tenim ara, que defensa un model de país alternatiu a l’actual i que aposta per una Catalunya social i ambientalment justa, digna, fraterna, radicalment democràtica i diversa.

Amb l’emotiu i multitudinari acte celebrat diumenge passat a les Cotxeres de Sants aquest nou espai polític ha començat a caminar i a articular-se. I ho fa, justament, a partir de la construcció en comú d’aquest nou model de país. Enfocar-ho d’aquesta manera implica, com a mínim, tres consideracions rellevants. Primer, es parteix de la base que el marc autonòmic està esgotat i que cal iniciar un nou camí per fer un nou país. Segon, es planteja superar l’escenari actual de la política catalana, on fa massa temps que tot gira al voltant d’un únic tema. Per contra, es proposa situar la discussió en el model de país que volem per Catalunya. Aquest fet és extremadament significatiu perquè actualment no hi ha cap altra formació política que estigui plantejant un nou model de país. Al mateix temps, suposa re-emmarcar el debat sota uns nous paràmetres, passant de la dicotomia independentistes vs no independentistes a la disjuntiva entre un model de país que afavoreix a les elits vs un model de país on la gent comuna està al centre de l’acció política. I tercer, hi ha en aquest plantejament una aposta clara i decidida per construir aquest nou espai en comú i, per tant, participativament.

Així, és a través d’un procés participatiu ampli i obert que comença a prendre forma l’ideari d’aquest nou espai polític i social. Aquest procés participatiu parteix d’un document de base (ponència zero) elaborat pel Grup Impulsor de l’espai amb la col·laboració de més de 375 persones provinents de l’activisme polític, el món acadèmic i l’activisme social. El document s’estructura en cinc eixos temàtics i un eix territorial. Els primers es desglossen en sis subapartats cadascú (trenta àmbits temàtics en total). L’últim conté vuit subapartats, un per a cadascun dels àmbits territorials de Catalunya. Pel que fa als cinc eixos temàtics, les grans idees de fons són les següents: un nou model econòmic i ecològic basat en el bé comú, un nou model de benestar per a una societat justa i igualitària, un país fratern i sobirà en tots els àmbits, una revolució democràtica i feminista, i un país inclusiu on tothom tingui cabuda.

Fins el 5 de març la ponència zero es sotmetrà a un debat participatiu, que serà tant presencial com digital. A nivell presencial hi haurà cinc grans tallers a Tarragona, Girona, Lleida, Manresa i l’Hospitalet de Llobregat, on es debatran els eixos sectorials; i una setantena més de tallers per tot el territori, de punta a punta del país, per debatre cadascun dels àmbits de l’eix territorial. Pel que fa a la participació digital, s’ha habilitat una plataforma on-line, totalment oberta, que permet fer dues coses. Per una banda, permet debatre, a través d’un Fòrum Obert, tant sobre la ponència com sobre qualsevol altra qüestió relacionada amb els objectius polítics del nou espai polític. I per altra banda, la plataforma on-line permet fer aportacions concretes sobre el text sotmès a debat. Aquestes aportacions poden ser de dos tipus: aportacions noves, que afegeixen noves idees a la ponència zero, o aportacions de millora, que modifiquen o plantegen alternatives al text presentat pel Grup Impulsor.

Totes aquestes aportacions recollides a través del procés participatiu permetran millorar el document inicial, doncs la participació de veritat serveix, entre d’altres coses, per fer millors diagnòstics, proposar solucions més creatives i obtenir millors resultats. Tot plegat culminarà en una assemblea fundacional a principis del mes d’abril en la qual es sotmetrà a votació tant el nou document de síntesi, amb totes les modificacions que s’hagin pogut integrar, com aquelles propostes sorgides del procés participatiu que plantegin models alternatius. El resultat final de l’assemblea consolidarà l’ideari els i objectius en comú a partir dels quals el nou espai polític continuarà avançant en el seu procés d’articulació

No hi ha dubte que aquest és un procés ambiciós i pioner que, en termes d’innovació democràtica, està a les antípodes de les formes de fer dels grans partits tradicionals. Ningú abans a Catalunya havia plantejat un procés d’aquestes característiques. Es tracta, en definitiva, de fer política des de baix, fet que expressa una clara convicció vers els valors democràtics i que, al mateix temps, respon a les característiques d’una nova societat que, des de l’ocupació de les places de l’any 2011, reclama una democràcia real.

A través d’aquest procés participatiu, doncs, es concreta una nova manera de fer política on les persones i la comunitat esdevenen protagonistes i es situen al centre de l’acció política. Una nova manera de fer on les organitzacions polítiques es relacionen amb la ciutadania de forma oberta, participativa i transparent.

Advertisements

Innovar per guanyar

Article publicat a la Revista Treball el 2 de gener de 2017

El proper 29 de gener es donarà el tret de sortida del procés participatiu “Un País en Comú”, a través del qual es definirà l’ideari del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora. Com deia l’Andreu Mayayo en un article recent a Treball, el nou espai ha d’incorporar, sens dubte, els valors dels PSUC i l’experiència i el coneixement de tantes i tantes persones que ens han permès arribar fins aquest punt. Al mateix temps, però, hem de tenir la capacitat d’anar molt més enllà, interpel·lant a una gran majoria social que superi les bases dels diferents partits que han apostat per confluir. Només així podrem guanyar.

El debat sobre el model de país pot ser una gran oportunitat per assolir aquest objectiu, doncs ens ha de permetre arribar a molta més gent i fer-los partícips de la construcció d’aquest nou espai. Per fer-ho, les idees poden jugar un paper fonamental. Més enllà d’identificar els punts que ens uneixen, allò que tenim en comú, crec que el gran repte d’aquest procés és poder oferir una alternativa creïble i solvent per fer front als problemes de la gent en un context econòmic, polític i social que no té res a veure amb el de fa una, dues o tres dècades. Al meu entendre, hem de ser capaços de plantar cara a l’hegemonia neoliberal, posant en evidència el fracàs de la socialdemocràcia i essent conscients que l’estatisme burocratitzat no és la resposta. En un context on les desigualtats s’han multiplicat, on la societat s’ha fet molt més complexa i on l’estat veu limitada la seva capacitat d’actuació; quina és la resposta que oferim des de l’esquerra transformadora? Com es concreta la nostra proposta política a Catalunya per a les primeres dècades del segle XXI?

La idea de “la política del comú”, desenvolupada per Christian Laval i Pierre Dardot en el seu llibre Común, ensayo sobre la revoloción en el siglo XXI, crec que és una molt bona proposta en aquest sentit. Passa per superar la dicotomia estat-mercat i posar l’accent en la comunitat. És a dir, situar les persones al centre de la política i instaurar una veritable democràcia que impregni totes les esferes de la societat. Una democràcia que no es limiti únicament a l’esfera político-institucional. Això no vol dir ni eliminar el mercat ni molt menys negar el paper imprescindible de l’estat per garantir béns i serveis amb caràcter universal, ans al contrari. La política del comú s’ha d’entendre des d’una triple lògica democratitzadora: a) intervenir sobre el mercat a través de la regulació social i ambiental, democratitzant l’economia i les empreses, b) desenvolupar un estat garantista i no-burocràtic on la ciutadania hi tingui un paper central a través de nous mecanismes de participació, transparència i control i c) fomentar solucions comunitàries basades en l’auto-organització ciutadana a través de la cooperació. Col·laborar enlloc de competir, solidaritat enlloc d’individualisme, o contraposar el dret d’ús i d’accés enfront del dret de propietat són alguns dels principis pels que aposta la política del comú.

Un model de benestar basat en la predistribució pot ser una altra aproximació que ens ajudi a oferir respostes eficaces que s’ajustin a les característiques de la societat actual. La socialdemocràcia fa temps que va optar per no intervenir de forma decidida sobre el mercat i sobre el món empresarial. En el millor dels casos va apostar per polítiques redistributives de caràcter compensatori, unes polítiques que han estat altament damnificades per les retallades dels darrers anys. La redistribució és un mecanisme totalment imprescindible per reduir les desigualtats, però s’ha demostrat manifestament insuficient per assolir una societat realment igualitària. És per això que cal apostar, també, per una agenda de polítiques predistributives que incideixin sobre les causes de la desigualtat. Un model de benestar basat en la predistribució ha d’aconseguir generar unes condicions de partida que siguin realment igualitàries. Això vol dir, per una banda, actuar abans que el mercat generi desigualtats, a través d’accions preventives que produeixin unes condicions d’igualtat real. L’accés universal als serveis públics, l’educació gratuïta al llarg de la vida o les polítiques actives d’ocupació en serien alguns exemples. Per altra banda, però, predistribuir vol dir també responsabilitzar als agents privats (les empreses i les famílies) d’una distribució igualitària. Des d’aquesta perspectiva, l’estat ha de continuar jugant un rol redistribuidor -a través d’impostos i prestacions que impliquen despesa pública- però no pot ser l’únic agent responsable de la distribució. Responsabilitzar als agents privats vol dir avançar cap a una major igualtat a través de la regulació. Per tant, predistribuir no necessàriament implica una major despesa pública, fet que resulta altament rellevant en un context com l’actual. Mesures orientades al reequilibri dels nivells salarials, la negociació col·lectiva i la legislació laboral, la regulació del lloguer i dels preus de l’habitatge o la igualtat laboral entre homes i dones són exemples predistributius que no impliquen despesa pública.

La política del comú o un model de benestar basat en la predistribució són dues aproximacions que, des del meu punt de vista, poden ser útils per configurar un ideari realista i atractiu que doni respostes efectives als problemes de la gent. Són, en definitiva, dos enfocs innovadors. No perquè siguin nous, que no ho són, sinó perquè representen una alternativa creïble al model neoliberal dominant. Una alternativa que s’orienta a satisfer les necessitats de la gent comuna, a empoderar a la ciutadania i a transformar les actuals relacions de poder.

Propostes transformadores i innovadores com aquestes són les que ens poden permetre arribar a molta més gent. El nou espai polític que estem començant a construir no pot ser un espai auto-referencial que es sustenti en un ideari d’auto-consum per a la militància clàssica dels partits confluents. Tampoc pot ser una proposta adreçada únicament al 20% de la població que viu en condicions d’exclusió social i que, sens dubte, han de ser la nostra principal prioritat. Hem d’aconseguir anar molt més enllà i atreure tota aquella població que ha vist empitjorar les seves condicions de vida durant els darrers anys, que està farta dels grans partits tradicionals i de les seves corrupteles i que vol democratitzar un sistema que actualment no és capaç de resoldre els seus problemes. El nou subjecte polític ha d’aconseguir ser el partit de referència d’aquesta majoria social que s’oposa a les elits polítiques, econòmiques i financeres que s’han enriquit a costa nostra, abans i després de la crisi. Per primer cop en molts anys se’ns ha obert una finestra d’oportunitat que ens pot permetre liderar un procés de canvi social a Catalunya. No ho podem desaprofitar.

Un nou país. Des de quines majories?

Article publicat a la Revista Treball el 8 de novembre de 2016

La setmana passada en Xavier Domènech oferia una conferència a l’Ateneu Barcelonès sota el títol “Reflexions per a una Catalunya en Comú” on, de forma molt lúcida, relacionava la creació del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora amb la consolidació d’una nova hegemonia -alternativa a l’actual hegemonia neoliberal- per a la construcció d’un nou país. Una nova hegemonia que, necessàriament, s’haurà de fonamentar en unes noves majories socials i polítiques. Entre altres motius perquè la majoria parlamentària que avui dóna suporta al govern de la Generalitat s’ha demostrat manifestament insuficient per liderar la construcció d’un nou país.

Ho il·lustra molt bé el fet que, un any després del 27S, pràcticament tothom reconeix que el 48% de suport aconseguit per les forces independentistes no permet proclamar la independència i, per tant, no permet tampoc assentar les bases per a un nou país. Finalment, doncs, sembla que les eleccions plebiscitàries no varen ser, com aleshores deien alguns, “el referèndum que no ens han deixat fer”. El 27S no va servir per fer-nos sortir de l’atzucac en què ens trobem, ans al contrari. Això sí, va servir per formar un govern que, mentrestant, continua governant.

La victòria d’En Comú Podem a les dues darrers eleccions generals, però, ha trasbalsat el tauler polític català. El referèndum torna a estar al centre del debat. Ara bé, més enllà d’aquest fet, gens menor, l’emergència de les confluències municipalistes primer, i d’En Comú Podem després, evidencien que s’ha consolidat a Catalunya un nou espai polític amb opcions de govern. Un espai, el dels comuns, que té ara el gran repte d’evolucionar cap a una nova formació capaç de disputar l’hegemonia política al processisme.

Es dibuixa així un nou escenari en què l’independentisme haurà de decidir si continua pel camí cada cop més estret emprès després del 9N, o bé fa un pas enrere, retorna a la majoria del 80% favorable al dret a decidir i, des d’aquesta majoria, s’avança cap a la construcció, real, d’un nou país. Aquest darrera opció significaria un canvi de paradigma en què, posant l’accent en els debats sobre el model de país que volem, es treballaria sobre la base d’un ampli consens. Es tractaria, en definitiva, de posar el focus i els esforços en un procés constituent que, més enllà de definir la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya a través d’un referèndum, permetés establir les bases de la República Catalana.

En aquest sentit, és significatiu que la construcció del nou subjecte polític que sorgirà de l’espai dels comuns durant els propers mesos s’iniciï, justament, a partir del debat sobre el model de país. La concreció d’aquest model en termes econòmics, socials, ambientals o territorials pot esdevenir altament rellevant si els comuns acaben jugant un paper de centralitat en l’arena política catalana; i tot fa pensar que pot ser així.

L’independentisme no hauria de veure aquest escenari com una amenaça, sinó com una oportunitat per sortir de l’actual situació de bloqueig. A diferència de les forces polítiques que han liderat el procés, l’espai dels comuns ha tingut la capacitat de teixir aliances amb forces estatals que reconeixen Catalunya com a nació i es posicionen inequívocament a favor del dret a decidir. Ho va fer primer ICV-EUiA amb IU i ho ha fet després En Comú Podem amb Unidos Podemos. Així, un canvi de paradigma a Catalunya permetria no només avançar des d’una majoria sòlida aquí, sinó també contribuir a la construcció d’una majoria favorable a Espanya. És cert que ara mateix a Espanya aquesta majoria no és encara suficient, però també és cert que el bipartidisme ha mort i que Espanya està canviant. No sabem com acabarà tot això però, en qualsevol cas, és evident que l’Estat espanyol és i serà un actor rellevant en aquest joc. Potser no tant en el curt termini, però a mig termini aquestes aliances poden ser clau.

En aquest context, l’espai dels comuns té el gran repte d’articular i vertebrar les diferents escales sobre les quals s’hauria de bastir el nou projecte de país. Resulta evident que per construir un nou país no n’hi ha prou amb una àmplia majoria social que ho recolzi sinó que cal, també, una majoria territorial. Construir un nou país des de baix vol dir construir-lo des de les classes populars, fent a la ciutadania protagonista d’aquest procés; però vol dir també construir-lo des del món local. Un nou país s’ha de fer des de la seva diversitat territorial, donant resposta a les necessitats i les aspiracions del conjunt del territori. En altres paraules, el projecte ha de ser de país i no es pot ni pensar ni fer (únicament) des de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. La “Catalunya un sol poble” ha de ser també un projecte amb integritat territorial. En aquest sentit, l’origen municipalista de l’espai dels comuns és, sens dubte, un bon punt de partida. Ara bé, caldrà trobar la manera d’articular aquest nou municipalisme emergent.

I per últim, en un món on els grans problemes tenen forts impactes locals però són de naturalesa global, Catalunya no es pot pensar (únicament) com un estat-nació. Si la nova esquerra catalana vol esdevenir realment transformadora, haurà de ser capaç de vertebrar-se de forma multiescalar. Això vol dir partir del món local, però també teixir aliances amb la resta de pobles d’Espanya i contribuir a la construcció d’un projecte supra-estatal que, com a mínim, pugui esdevenir una alternativa real per canviar una Europa que naufraga i que, sota el dogma de l’austeritat, està enfonsant també a les seves classes populars.

Sortir del bloqueig

Article publicat a la Revista Treball el 5 de maig de 2016

Tant Espanya com Catalunya es troben instal·lades en una situació de bloqueig polític altament preocupant. Les eleccions generals del proper 26 de juny poden fer perdurar aquesta situació si els dos grans partits tradicionals opten per una gran coalició, és cert. Però són també una gran oportunitat per sortir del bloqueig i accelerar un procés de ruptura liderat per les classes populars.

A Catalunya la gestió institucional del procés independentista ens ha abocat a un carreró sense sortida. Al Parlament hi ha una majoria independentista, és cert, però és evident que el resultat del 27S no permet un procés unilateral  que sigui reconegut internacionalment. El procés ha servit perquè CDC  s’hagi mantingut al poder. No sembla, però, que el camí triat –excloent una part significativa d’aquells que defensen el dret a decidir- sigui el més intel·ligent per assolir la independència.

A Espanya, d’altra banda, el lamentable espectacle al que hem assistit en els darrers mesos evidencia, també, una situació de bloqueig absolut. A ningú se li escapa que el “problema” català ha condicionat les possibilitats de formar govern a Espanya. Però tampoc podem obviar que el conflicte va més enllà de la qüestió territorial: estem davant d’un procés de resistència del vell sistema de partits enfront els nous aires de canvi que han arribat per transformar la política espanyola (i catalana).

La situació de bloqueig, tanmateix, permet que tant la dreta catalana com la dreta espanyola continuïn liderant els respectius governs. En conseqüència, els efectes d’aquest escenari sobre les classes populars són devastadors. L’esquerra, per tant, hauria d’entendre que cal desbloquejar aquesta situació per poder materialitzar un gir constituent (tant a Espanya com a Catalunya) que apoderi les classes populars, acabi amb les actuals desigualtats i capgiri les nefastes condicions de vida dels col·lectius més vulnerables. Fer viable el referèndum, doncs,  és la clau de volta per fer possible la transformació social, econòmica, ecològica i democràtica que tant anhelem.

La situació no és gens fàcil. Què és el que hauria de passar per sortir d’aquest atzucac? Al meu entendre –deixeu-me fer una mica de política-ficció-, s’haurien d’esdevenir, com a mínim, els següents cinc fets.

Primer, Podemos hauria d’aconseguir la presidència del govern espanyol. Actualment ja existeixen les vies legals per poder celebrar el referèndum. És, simplement, una qüestió de voluntat política. La presidència del govern en mans d’una formació que aposta decididament pel referèndum és ara mateix la única manera de fer-lo possible. Darrerament, però, sembla que els entrebancs al referèndum no només sorgeixen des del nacionalisme espanyol (PP-PSOE-C’s) sinó també des de l’independentisme català, que juga a banalitzar-lo, a presentar-lo com inviable o a situar tots els partits d’àmbit espanyol en el mateix sac.

Segon, perquè Podemos aconsegueixi la presidència cal que superi electoralment al PSOE (idealment tant en vots com en escons). Les enquestes publicades fins el moment apunten que el nou context electoral del 26J no modificarà essencialment els resultats del 20D. En tot cas, una menor participació podria beneficiar al PP. Per obtenir uns resultats substancialment diferents, doncs, caldria introduir alguna variable de canvi.  L’aliança entre Podemos i IU és, ara mateix, l’únic element diferenciador que podria alterar l’actual distribució d’escons al Congrés. Els resultats d’En Comú Podem, En Marea i Compromís-Podemos el passat 20D demostren que una aliança d’aquest tipus podria ser multiplicadora. Tot i això, l’experiència de CSQEP ens ensenya que això no sempre és així. Per tant, caldrà ser molt curosos en la forma com es materialitza aquesta aliança perquè sigui multiplicadora. Si es fa bé, és factible que Podemos-IU superi el PSOE, dibuixant-se així un escenari diferent a l’actual.

Tercer, i aquest és el punt més complicat. Encara que Podemos-IU superés el PSOE, la gran coalició PP-PSOE-(C’s) continuaria essent viable i probable. Caldrà una negociació hàbil per tal que el PSOE, que ha afirmat per activa i per passiva que no pactarà amb el PP, s’avingui a formar un govern d’esquerres. Una negociació en la qual el referèndum no pot ser l’únic element de debat, però haurà de ser una peça clau.

Quart, en aquest escenari Podemos-IU i les formacions independentistes hauran de cedir per tal de fer possible el referèndum. Caldrà oferir contrapartides i buscar fórmules imaginatives que el PSOE pugui acceptar. En aquest sentit, caldrà acceptar que el referèndum serà consultiu (és el que estableix la legislació actual), que haurà de vincular-se d’alguna manera a una proposta de reforma de la Constitució Espanyola i, per tant, que no serà immediat. Això no vol dir que el referèndum s’hagi de realitzar en el marc d’un procés de reforma de la Constitució. Podria ser, per exemple, un referèndum consultiu en el qual s’hi inclogués una pregunta sobre una proposta puntual de reforma de l’organització territorial de l’Estat. Proposta que es tramitaria a posteriori al Congrés de Diputats en cas de sortir guanyadora. La proposta en qüestió, de fet, hauria de sotmetre’s a referèndum al conjunt de l’Estat. Òbviament, a Catalunya el mateix referèndum hauria d’incloure una pregunta clara i explícita sobre la configuració d’un estat independent.

I per últim, i en paral·lel als quatre punts anteriors, a Catalunya caldria abandonar l’actual full de ruta del govern, retornar a una aposta clara pel dret a decidir (aquest sí que és clarament majoritari tant en vots com en escons) i convocar unes noves eleccions amb caràcter constituent. El procés constituent ha de servir per transformar-ho tot, per construir un nou país des de tots els punts de vista. Ara bé, és també una gran oportunitat per fer que la política catalana deixi de girar (només) sobre un únic eix de debat –l’eix nacional- i incorpori tota la complexitat del problemes i els reptes que viu avui la societat catalana. En aquest escenari, a més, l’esquerra transformadora podria esdevenir majoritària, liderar el procés i convertir-se en una veritable palanca de canvi.

El dret a decidir i l’inici d’un procés constituent català són dos elements que poden aglutinar una amplíssima majoria política i social. Tots dos són condició indispensable per sortir de l’actual situació de bloqueig. L’esquerra transformadora, que ha defensat els tots dos elements des de l’inici, ho hauria de saber aprofitar. Qualsevol altre escenari significa continuar estancats en el processisme dels últims anys, cosa que, com s’ha evidenciat, a alguns ja els va bé.

La governança del comú

Article publicat a la Revista Treball el 18 de març de 2016

Des dels anys 90 el paradigma de la governança -entesa com la creació d’estructures de govern basades en la interacció entre múltiples actors influents- ha anat substituint les formes de govern tradicionals, en les que l’estat s’erigia com el decisor únic i l’executor privilegiat. En aquest context, la Ciència Política sovint ha distingit entre tres grans formes de regulació social: les jerarquies, els mercats i les xarxes. Les primeres fan referència a les formes de govern fonamentades en estats forts i procediments burocràtics. Les segones posen l’accent en la flexibilitat del mercat, és a dir l’intercanvi econòmic i competitiu entre actors privats amb interessos independents. Per últim, les xarxes emergeixen com una nova forma de regulació basada en l’establiment de relacions interdependents entre actors que tenen interessos tant públics com privats. Cap d’aquestes formes de regulació social, però, atorga un rol de centralitat a la comunitat.

El cert és que cada conjuntura històrico-geogràfica ha produït els seus propis mecanismes de governança dominants. Així, abans del col·lapse financer de 2008 la governança en xarxa s’havia convertit en la nova hegemonia, a través de fórmules i instruments diversos com els partenariats público-privats o els mecanismes de (pseudo)participació ciutadana promoguts per múltiples institucions. Tot i això, ni les jerarquies, ni molt menys els mercats, havien desaparegut.

El paradigma de l’austeritat instal·lat a Europa en els darrers anys, però, incapacita als estats per donar respostes efectives a la situació d’emergència social que estem vivint i afebleix el seu rol en el marc de les xarxes de governança. En conseqüència, el retorn al mercat se’ns ha anat presentant com la única alternativa possible: privatitzacions, externalitzacions, retallades de serveis públics, desregulacions, etc. Tanmateix, la mobilització ciutadana sorgida del 15M, la multiplicació d’iniciatives autogestionades per fer front als efectes de la crisi, la nova retòrica sobre els comuns i l’emergència de candidatures de confluència des de l’esquerra dibuixen un nou escenari en el que no només es reclamen noves formes de fer política sinó que aquestes es demostren com a possibles. És en aquest context que pren força la governança del comú, entesa com una forma de regulació social alternativa al mercat i a l’estat, però també com una alternativa a la governança en xarxa. En definitiva, una forma de governança on la comunitat (i per tant la ciutadania) es situa al centre de l’acció política.

La governança del comú, per tant, va més enllà de les formes d’auto-regulació dels recursos d’ús comú identificades per Elinor Ostrom. No es tracta (només) d’establir formes de govern comunitàries per a un determinat tipus d’objectes -béns o serveis- amb unes característiques específiques (no excloents però amb rivalitat en el seu ús) o sotmesos a un determinat règim de propietat (ni públic ni privat), sinó que s’entén el comú com una manera de fer, com quelcom relacional. És a dir, el comú és una praxis, una acció (commoning) que posa en relació persones i organitzacions que comparteixen interessos de naturalesa comunitària (col·lectiva) i que desenvolupen una sèrie d’activitats i dinàmiques d’estar en comú (being-in-common) per satisfer aquests interessos des de la comunitat, al marge de l’estat i del mercat. Una forma de governança que s’alimenta des de baix i que es fonamenta en la col·laboració i la cooperació entre ciutadans i organitzacions comunitàries, que són capaços de treballar plegats per assolir uns objectius compartits en relació a problemes de naturalesa col·lectiva.  Des d’aquesta perspectiva, la governança del comú esdevé una forma de regulació social de base ciutadana, radicalment democràtica i amb un fort potencial emancipador.

Ara bé, com es concreta això? Què és exactament la comunitat? I, sobretot, quin és el paper de les administracions públiques en aquesta “nova” forma de governança? O, en altres paraules, què poden fer els governs del canvi per fomentar-la i, perquè no, convertir-la en hegemònica?

Bé, anem a pams. En primer lloc, la governança del comú es concreta practicant, fent, experimentant. De fet, no estem parlant de quelcom totalment nou, sinó que disposem de nombroses iniciatives, tant institucionals com comunitàries, que apunten en aquesta direcció. Experiències com les identificades al llibre recentment publicat per Ismael Blanco i Ricard Goma -“El municipalisme del bé comú”-. Pràctiques que en el context actual prenen un nou significat, de les quals podem aprendre molt i que ens han de servir per continuar experimentant.

En segon lloc, la governança del comú, en tant que vol posar la ciutadania i al conjunt dels actors comunitaris al centre de l’acció política, ha de tenir una forta dimensió local, però no pot esdevenir localista. Les comunitats proactives sorgeixen fonamentalment en l’àmbit local (ara també a l’àmbit digital), un àmbit que té, sens dubte, la virtut de la proximitat. És precisament per això que la governança del comú ha de ser municipalista. Però no podem obviar que l’àmbit local, avui, no deixa de ser un node en la complexa geografia de la vida comunitària. Tant l’origen com les respostes dels problemes col·lectius avui en dia són de naturalesa clarament multiescalar i, per tant, cal articular formes de governança multinivell que tinguin en compte les diferents escales i els diferents nivells de govern.

I per últim, la governança del comú es diferencia de la governança participativa impulsada per molts ajuntaments abans de la crisi pel fet que no està dirigida per actors governamentals. La governança del comú sorgeix des de baix, des de la comunitat, i té un fort component d’horitzontalitat, d’auto-organització i d’autonomia. Ara bé, això no vol dir que els actors governamentals no puguin tenir un paper rellevant en aquesta forma de governança (promovent-la, facilitant-la, dotant-la dels recursos necessaris, establint un marc regulador que faciliti les pràctiques comunitàries, cooperatives i col·laboratives, etc.), o que puguin formar-ne part com un actor més de la xarxa comunitària. La comunitat està configurada per una xarxa complexa de ciutadania, actors i organitzacions que, en la governança en comú, es relacionen, s’articulen i col·laboren entre sí per donar resposta a problemes compartits. D’entre aquests actors comunitaris, n’hi ha que poden tenir una naturalesa público-institucional, com per exemple les escoles, els centres cívics, els dinamitzadors comunitaris o determinats serveis socials, entre d’altres.

De fet, la governança del comú difícilment podrà esdevenir hegemònica si no compta amb l’aposta decidida dels poders públics per fer-ho possible. En altres paraules, la governança del comú hauria de sustentar-se en un canvi de rol dels governs pel que fa a la seva relació amb els poders pre-establerts (elits, mercats, però també estats). Si la governança del comú ha estat pràcticament inexistent fins ara és perquè el capitalisme neoliberal ha esdevingut el model dominant, un fet que ha estat possible gràcies al rol que han jugat els poders estatals. En aquest context, els governs de diferent nivell (estatals, regionals, però també locals) han tendit a posicionar-se al costat dels grans interessos econòmics, especialment en determinats àmbits de política pública com l’urbanisme o el desenvolupament econòmic. Això s’ha produït ha través de múltiples pràctiques: regulant a favor d’aquests interessos, alimentant la bombolla immobiliària abans de la crisi, invertint en determinades infraestructures (per exemple l’AVE enlloc de les Rodalies), rescatant als bancs i no a les persones, fomentant els partenariats público-privats o minimitzant els mecanismes de governança participativa en favor de les dinàmiques de mercat. La governança del comú, doncs, només serà possible si els governs deixen d’estar al costat dels grans interessos pre-existents, deixen de reproduir les actuals relacions de poder, i passen a estar al costat de la gent humil; esdevenint així una palanca de canvi per apoderar les classes populars. Heus aquí un dels grans reptes dels nous governs del canvi.

Confluències

Article publicat a la Revista Treball el 05 de juny de 2015

Després de la victòria de Barcelona en Comú i l´èxit de moltes altres candidatures d’unitat arreu del país, s’obre un nou repte per a l’esquerra alternativa a Catalunya: la possibilitat d’articular una (o diverses) candidatures de confluència de cara a les properes eleccions al Parlament. El primer que cal dir és que, amb l’excepció de Podem, les principals organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora fa temps que treballen en aquesta direcció, tot i que ho fan per separat: l’assemblea ‘Ara és demà’ organitzada per ICV-EUiA, les Trobades d’Unitat Popular promogudes per la CUP o la manifesta voluntat de Procés Constituent que, des del primer dia, aposta per la unitat de les esquerres.

Majories guanyadores. Els darrers sondejos realitzats abans de les eleccions municipals ja apuntaven que l’esquerra alternativa va a l’alça, fet que es va poder constatar el passat 24M. Segons aquests sondejos, les forces de l’esquerra transformadora podrien passar fàcilment dels 16 diputats actuals que sumen la CUP i ICV-EUiA a 25-30 escons, superant així els millors resultats del PSUC. El 24M, però, també va quedar palès que la confluència no només suma, sinó que pot multiplicar. Així, segons quina sigui l’estratègia que finalment acabin adoptant les diferents formacions, no és gens descabellat pensar que, juntes, podrien arribar a sumar 35 actes. En un Parlament altament fragmentat com el que hi haurà a partir del 27S, és molt probable que la força guanyadora ho sigui amb 30-35 diputats i que les possibles majories s’hagin de construir al voltant de tres pols: ERC, CiU i l’esquerra alternativa. El que està en joc, per tant, no és només el fet de poder guanyar unes eleccions, sinó la possibilitat d’articular una majoria parlamentària que sigui capaç de liderar un procés constituent des de l’esquerra.

El que sembla evident, però, és que si no hi ha algun tipus de confluència la majoria d’esquerres serà aritmèticament difícil i políticament inviable. A ningú se li escapa que les possibilitats són múltiples: el model Barcelona (sense la CUP), el model Badalona (sense ICV-EUiA), el model de múltiples confluències (per exemple ICV-EUiA-Podem per un costat i CUP-PC per un altre) o un nou model Catalunya amb el suport d’aquestes i/o altres forces. Aquest darrer, tanmateix, a banda de ser poc probable no està clar que acabi multiplicant resultats, doncs podria comportar una certa fuga de vots. Tot i que segurament no totes les opcions poden conduir a una victòria electoral, n’hi ha diverses que podrien garantir una majoria d’esquerres a la cambra catalana. Una majoria que, d’altra banda, pot ser absolutament determinant si tenim en compte que probablement CiU i ERC no obtindran suficient recolzament com per bastir una majoria independentista en solitari.

Ara bé, com s’hauria de produir aquesta confluència per ser exitosa? Quins són els riscos i els reptes que caldria afrontar? Que podem aprendre de les experiències locals?

Objectiu comú. Vivim una situació d’excepcionalitat, per dos grans motius. Per una banda, l’emergència social derivada de la crisi i les polítiques neoliberals que l’han acompanyada/causada. Per altra banda, l’inici d’un procés constituent sorgit, en bona mesura, de la mobilització i l’auto-organització ciutadana per fer front a aquest escenari. L’objectiu comú, per tant, hauria d’abordar les dues qüestions: construir alternatives a les polítiques d’austeritat per fer front a l’emergència social i, al mateix temps, anar més enllà de la lògica institucional-electoral per tal de catalitzar un canvi real. No es tracta (només) de guanyar uns comicis, ni tan sols de fer caure un govern. Es tracta, al meu entendre, de fer que siguin les classes populars les que liderin el procés constituent que s’iniciarà a Catalunya després del 27S. Es tracta, per tant, de canviar les regles del joc, d’ensorrar el sistema actual i crear-ne un de nou, de substituir l’ordre establert per unes noves formes de regulació radicalment democràtiques i socialment justes. Si aquest és l’objectiu comú, aleshores caldrà centrar els esforços en fer-ho possible, entenent que ja hi haurà temps en el marc del propi procés constituent per treballar les discrepàncies de forma participada amb el conjunt de la ciutadania.

Del carrer a les urnes, i tornar al carrer. Les institucions són una eina clau per a la transformació social, però no la única. El canvi social fa temps que s’està produint des del carrer, amb mobilitzacions de resistència, però també amb els nous paradigmes i els nous imaginaris col.lectius sorgits del 15M. Moltes de les lluites socials que han confluït al carrer, han entès que han de guanyar les institucions per poder materialitzar la transformació social a la que aspiren. Aquest és el gran èxit del 24M: la confluència entre la mobilització veïnal i les formacions polítiques, generant un conglomerat d’organitzacions i ciutadans/es caracteritzat per una nova manera de fer política. Aquesta és la confluència que cal mantenir ara, després de les eleccions, per ésser veritablement transformadora. Allà on s’ha guanyat a les urnes, cal tornar al carrer per materialitzar el canvi. I aquest és també el gran repte d’una confluència a nivell nacional: una nova dialèctica entre el carrer i les institucions que vagi molt més enllà d’una suma de partits.

Base ciutadana. Si es vol multiplicar, i no només sumar, la clau està en ampliar la base. No es tracta d’arribar a un acord per dalt, des de les cúpules de determinades organitzacions, sinó de construir quelcom nou, col·lectivament i des de baix. La ciutadania i les organitzacions socials han de ser protagonistes i no espectadors d’aquest procés. D’altra banda, una candidatura de base ciutadana requereix proximitat i, per tant, serà molt important articular la confluència en i des del territori. El treball per barris de Barcelona en Comú ha de ser ara un treball per comarques. Certament, el canvi d’escala i la manca de temps podria conduir, precipitadament, a configurar una unió de formacions polítiques que aspiressin a sumar ciutadans i organitzacions socials. Seria un error. De fet, aquest seria el recorregut invers al que va seguir Guanyem Barcelona: una plataforma ciutadana que va saber sumar formacions polítiques.

Nous lideratges. Per fer que la confluència de l’esquerra sigui una realitat és imprescindible un lideratge que s’allunyi dels tradicionals líders heroics, jeràrquics i masculins. Això no vol dir canviar les cares de les persones que estan al capdavant de determinades organitzacions, sinó canviar les maneres de fer. Les experiències locals ens demostren que la democratització del lideratge, a partir de xarxes horitzontals en què tothom col·labora des de la seva autonomia, són extraordinàriament efectives. Cal, doncs, articular xarxes d’acció col·lectiva (formades per ciutadans/es i organitzacions socials i polítiques, que interactuïn tant presencial com virtualment) orientades a liderar el canvi social a Catalunya. La xarxa ha de ser qui lideri el canvi.

Respecte mutu i economia dels desacords morals. Segurament no serà difícil fer confluir diferents organitzacions i persones que comparteixen el diagnòstic sobre la situació d’emergència social en què es troba Catalunya actualment. Ara bé, caldrà ser capaços de trobar punts en comú pel que fa als objectius, les propostes, els processos i els mètodes de treball. Per fer-ho, serà important que tothom sigui generós, però també ho serà treballar, des del respecte mutu, sobre allò que uneix i no tant sobre allò que divideix. És el que els teòrics de la deliberació anomenen l’economia dels desacords morals. Cal reconèixer, a més, que tothom té capacitats i coses positives a aportar.

Innovació democràtica. Els processos de confluència a nivell local han demostrat una enorme capacitat d’innovació democràtica, no només organitzativament sinó també en les formes de treballar, debatre i decidir (construcció col.lectiva del programa, treball col.laboratiu, organització en xarxa, validació de decisions, etc.). Internet ha jugat un paper determinant, però ofereix encara moltes altres possibilitats que es podrien explorar en el salt a l’àmbit nacional. Nous mecanismes que democratitzin encara més els processos de debat i de presa de decisions, tant dins de la candidatura com amb el conjunt de la ciutadania un cop es configuri el grup parlamentari. Eines més sofisticades per prendre decisions, com els sistemes de votació electrònica d’Agora Voting, poden ser d’utilitat per abordar la major complexitat de l’escala nacional. Aquest tipus d’instruments es podrien fer servir tant per implicar a la ciutadania en la quotidianitat de l’activitat parlamentària com per resoldre possibles discrepàncies en el si del propi grup parlamentari, obeint a les bases o, fins i tot, obeint al conjunt de la ciutadania a través d’innovadors exercicis de democràcia radical. A més, permetrien superar les restriccions imposades per les dinàmiques representatives de la política tradicional, on s’assumeix que, per norma, un grup parlamentari ha de votar en bloc. Em semblaria realment innovador democràticament, per exemple, que en determinades ocasions els membres d’un mateix grup parlamentari votessin a la cambra de forma diferenciada, responent proporcionalment als resultats d’una votació electrònica prèvia. Seria una nova forma de manar obeint i, al mateix temps, permetria explicitar la diversitat de posicions en el si de la pròpia candidatura.

Estratègia guanyadora. Per últim, per assolir una majoria d’esquerres caldrà utilitzar estratègies guanyadores. Les pròpies característiques d’una candidatura d’aquest estil (base ciutadana, treball col·laboratiu, dinàmiques participatives, causes justes, etc.) ja són una bona garantia d’èxit. Al mateix temps, però, també caldrà dotar-se de candidats i candidates guanyadores (referents, no líders) i utilitzar els mitjans de comunicació, les xarxes socials i qualsevol altre recurs que pugui contribuir a la victòria. Aquí tothom juga les seves cartes. Si es vol guanyar, l’esquerra alternativa també haurà de jugar les seves, desacomplexadament.

La innovació a les portes d’un canvi social

Article publicat a eldiario.es el 20 de maig de 2015

Les eleccions del proper diumenge poden marcar un punt d’inflexió en molts municipis on diferents candidatures de confluència tenen serioses opcions de guanyar les institucions i convertir-se en artífexs d’un canvi social històric. Certament, el canvi ja fa temps que ha començat: amb el 15M i els nous imaginaris col·lectius, amb les múltiples respostes socialment innovadores impulsades des de la societat civil per fer front a les conseqüències de la crisi o amb les incomptables accions de resistència col·lectiva enfront les polítiques d’austeritat. Ara bé, com es materialitzarà aquest canvi a les institucions si candidatures com Barcelona en Comú guanyen els ajuntaments? Quins són els reptes i els riscos que hauran d’afrontar?

Un dels principals reptes serà aconseguir ser realment revolucionaris des del punt de vista democràtic i, al mateix temps, donar resposta als problemes socials de la ciutadania, que no són pocs. A banda de superar les resistències que ben segur sorgiran des de les pròpies dinàmiques actualment instaurades en les institucions, caldrà trobar la manera per fer que eficàcia (fer que les coses passin) i democràcia (fer les coses de forma participada i inclusiva) no siguin conceptes incompatibles sinó complementaris. En aquest sentit, caldrà experimentar amb noves formes de lideratge col·lectiu, radicalment democràtiques, que garanteixin que el canvi, efectivament, s’esdevé.

En tots dos fronts (el democràtic i el social) caldrà combinar transformacions estructurals, que poden requerir el seu temps; amb accions puntuals, que s’haurien de produir de manera ràpida per tal de visibilitzar que el canvi és de debò. En qualsevol cas, però, la capacitat d’innovació (pensar fora dels marcs pre-establerts) i el potencial transformador (canviar realment les relacions de poder) haurien de ser factors que marquin la diferència. En aquest sentit, propostes com decidir participadament el 5% del pressupost dels districtes podrien resultar, francament, poc ambicioses.

Històricament hem vist com les millores assolides a través de la innovació i les lluites socials mai han aconseguit aniquilar del tot les injustícies contra les que combaten. Mentre les innovacions en el camp econòmic-empresarial solen ser totalment irreversibles (quan un canvi tecnològic, organitzatiu o productiu funciona no hi ha marxa enrere), en el cas de la innovació social sempre hi grans poders econòmics i polítics disposats no només a aturar el canvi social sinó també a desmuntar-lo un cop aquest ja ha aconseguit instaurar-se. Les retallades i privatitzacions en serveis bàsics que hem viscut en aquests darrers anys o el retrocés en drets socials i civils en són clars exemples.

Seria un error, per tant, fiar totes les expectatives de canvi social en les pràctiques socialment innovadores. Innovar -trobar noves respostes que ens permetin satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania des de l’apoderament- és un requisit indispensable per al canvi social, però no és suficient. Cal, també, salvaguardar els èxits que s’han anat aconseguint històricament, avaluar i millorar tot allò que ja funciona, resistir davant les amenaces externes i pressionar perquè el canvi social es multipliqui cap a altres territoris i altres nivells de govern. El canvi social, doncs, requereix de múltiples estratègies que s’han d’executar simultàniament: innovar, salvaguardar, avaluar-planificar, resistir, protestar…

És precisament per aquest motiu que les candidatures de confluència, fusionant nous activismes urbans i vells moviments veïnals, articulant formacions polítiques històriques i noves organitzacions, i combinant la lluita al carrer amb el govern de les institucions, poden esdevenir enormes agències col·lectives de canvi social.

Experiències com la del Figaró, on una agrupació d’electors (CAF) va guanyar l’ajuntament fa 12 anys, ens demostren que governar entre veïns és possible i, fent-ho, el potencial transformador a nivell local és extraordinari. La crisi interna viscuda al sí del govern d’aquest petit municipi del Vallès Oriental, però, mostra també les dificultats d’aquestes experimentals formes de govern, tal i com relata el documental “L’Esma del Temps”. S’evidencia, per exemple, la necessitat i la importància de codis ètics que marquin les pautes d’aquesta nova manera de fer política.

Qualsevol tipus d’experimentació porta inevitablement a errors, d’això n’hem de ser ben conscients. Ara bé, innovar i experimentar és l’únic que ens pot permetre construir una nova realitat social, política i econòmica. Mantenir-nos en l’estatus quo, en l’ordre establert, ben segur que no ens portarà més enllà d’on ja som. El repte, doncs, és ser capaços d’aprendre dels errors per continuar avançant, per continuar transformant.