Article publicat a Crític el 20 de maig de 2021

En un context de múltiples crisis com l’actual (sanitària, climàtica, econòmica, social, democràtica…) la resposta política pot venir des d’un enfocament del que podríem anomenar una “resiliència transformadora”, és a dir, atacant l’arrel dels problemes, plantejant canvis estructurals i propostes innovadores; o bé es pot emmarcar en la lògica de la mera adaptació, limitant-nos a intentar pal·liar els efectes de les crisis per tal de retornar a un escenari el més similar possible a l’anterior (bouncing back), sense qüestionar les bases i els valors del sistema.

L’acord entre ERC i Junts sembla que ens situa en aquest segon supòsit. És un acord que, entre d’altres, continua apostant per l’actual model de salut, basat en un conglomerat público-privat i amb un fort pes de les externalitzacions. És cert que podem trobar-hi alguns elements novedosos, com el pla pilot per l’aplicació de la renda bàsica universal. Ara bé, més enllà d’això, no hi ha una aposta decidida per avançar en polítiques predistributives que garanteixin drets bàsics, com pot ser l’accés a l’habitatge. Tampoc hi trobem mesures que eradiquin les desigualtats d’arrel, per exemple en matèria educativa, on es renuncia a avançar cap a una xarxa única que sigui pública, universal i gratuïta. De fet, deixant en mans de Junts un departament com el de Drets Socials es fa evident que l’aposta social del nou govern difícilment anirà més enllà de l’assistencialisme.

En l’àmbit sòcioambiental es renuncia a qüestions estratègiques com són la creació d’una energètica pública o l’establiment d’un marc regulador que promogui la remunicipalització de la gestió de l’aigua. Així mateix, el gran repte d’avançar cap a un nou model de mobilitat sostenible brilla per la seva manca de concreció. Tot apunta que el nou Departament de Polítiques Digitals i Infraestructures, donant continuïtat a les polítiques liderades per Damià Calvet, tornarà a posar el desplegament de noves infraestructures viàries per davant de propostes ambientalment ambicioses com els projectes de tren-tram de la Costa Brava o del Bages, la línia orbital ferroviària o la pacificació de la N-II al Maresme, per posar només alguns exemples.

Sovint, les alternatives transformadores solen presentar-se com a utòpiques i se’ns acostuma a dir que no hi havia cap altra alternativa. En aquest cas, però, la realitat és sí que n’hi havia una, que va estar a punt de materialitzar-se, al voltant d’una majoria d’esquerres articulada per ERC, En Comú Podem i la CUP.

S’ha perdut una gran oportunitat per liderar, des de Catalunya, la resposta més transformadora d’Europa als efectes de les crisis actuals que, si bé és obvi que al nostre país tenen un especificitats molt clares, a ningú se li escapa que són totes elles de naturalesa global.

Crec que hi ha almenys tres elements que expliquen per què s’ha deixat escapar aquesta oportunitat. El primer és la falta de valentia i la manca de visió estratègica dels actors polítics. Crec que no m’equivoco si afirmo que, als ulls de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, resulta incomprensible l’hipertacticisme extrem protagonitzat pel conjunt dels partits polítics durant els darrers mesos, perllongant fins a l’últim minut un govern que agonitzava des de feia almenys un any i mig.

Enmig d’una crisi pandèmica d’unes dimensions difícilment imaginables i amb unes conseqüències econòmiques i socials devastadores, hem hagut de presenciar un espectacle dantesc per acabar tornant a la casella de sortida: un govern de continuïtat, amb els mateixos actors intercanviant-se rols i cadires i sense un projecte clar per al conjunt del país. Podríem esplaiar-nos en analitzar el paper de cadascun dels actors però, sincerament, crec que no val la pena entrar en un joc de retrets.

En segon lloc, més enllà de les pica-baralles i malfiances entre ERC i Junts, i deixant de banda la qüestió nacional, a la que em referiré més endavant, l’acord forjat entre socialdemòcrates i liberals no és en absolut una anomalia. L’hegemonia neoliberal instaurada a nivell global durant els darrers 25 anys, de fet, respon a aquesta lògica: un pacte tàcit a través del qual uns renuncien a la intervenció en el mercat i els altres accepten l’impuls de polítiques redistributives de caràcter defensiu. Fa temps que la socialdemocràcia europea ha sucumbit a aquests paràmetres. No és d’estranyar, per tant, que a Catalunya passi el mateix.

Ara bé, els efectes de la crisi de 2008 van fer més que evident que el supòsit sobre el qual es sustenta aquest pacte és fals. El neoliberalisme ha promogut la creixent financerització de la vida personal i col·lectiva i les conseqüències del model en termes d’inseguretat social, exclusió i desigualtat han estat demolidores. A dia d’avui és francament il·lusori pensar que el capitalisme pot esdevenir igualitari a través de polítiques orientades a reparar els danys causats pel mercat. En altres paraules, creure que és possible fer compatibles la justícia social i el lliure mercat és simplement una mera fantasia.

I per últim, és obvi que si hi ha un factor que explica per què s’ha deixat escapar l’oportunitat de configurar un govern transformador d’esquerres a Catalunya és la qüestió nacional. Certament, el nou govern neix amb la legitimitat de la majoria parlamentària que el sustenta i amb el suport electoral d’uns partits independentistes que, per primer cop, han superat 50% dels sufragis. Al mateix temps, però, aquest és un govern que no projecta un horitzó de futur per al país perquè, més enllà de proclamar-se independentista, no és capaç de definir una estratègia de resolució del conflicte polític. És a dir: som on érem.

I aquesta és l’altra dimensió de la gran oportunitat perduda. Un govern pivotat per ERC i En Comú Podem, sustentat sobre grans acords de país que aglutinin la gran majoria de la societat catalana, no seria només un govern transformador en clau socioambiental, sinó que seria també un govern transversal en clau nacional que permetria avançar en la resolució del conflicte polític a través d’un canvi de paradigma.

Un nou paradigma que superés la lògica del 52% i avancés decididament en la construcció de país des del 80%. És a dir, des d’aquells grans consensos que son avui presents a la societat catalana: l’amnistia, el republicanisme, la defensa dels serveis públics i el dret a decidir.

En definitiva, es tractaria de construir el país des de la seva globalitat, per tant des de la seva pluralitat, i no des d’una de les dues meitats. Un principi, per cert, eminentment republicà. Aquest és l’horitzó possible, és l’horitzó que està també als carrers i és el que, tard o d’hora, s’haurà d’acabar reflectint en un nou govern de canvi a Catalunya.