La proposta dels comuns

Article publicat a Nació Digital amb Ramon Arnabat el 27 de gener de 2019

A les portes del judici de l’1 d’octubre, amb els governs català i espanyol sense rumb ni pressupostos i amb una nova reunió de la taula de diàleg a la vista, la política catalana està a punt de transcórrer per uns mesos plens d’incerteses que poden ser decisius per a la cohesió i el progrés de la societat catalana.

La situació és tan excepcional que correm el risc de centrar tots els nostres esforços en la més que necessària lluita contra la repressió. Des de Catalunya en Comú, però, considerem també que cal mantenir la mirada llarga i aprofitar el moment per fer propostes polítiques concretes que ens permetin avançar en la via del diàleg, doncs s’ha evidenciat que aquesta és la única via que no està condemnada al fracàs.

Ara més que mai és necessari articular una proposta que cerqui àmplies majories socials i polítiques a Catalunya. Una proposta que, òbviament, passa per transformar l’actual marc constitucional espanyol; però que també ha de fer transitar l’independentisme cap a noves estratègies inclusives i majoritàries. No demanem a ningú que renunciï a les seves idees, però sí que demanem a tots els actors que surtin de les seves posicions enrocades i s’orientin a trobar solucions. Al nostre entendre, el reconeixement de la plena sobirania de Catalunya i del seu dret a l’autodeterminació hauria de ser el punt de trobada, i és aquí on volem posar el focus de la nostra proposta.

Catalunya en Comú té com a horitzó convertir l’Estat espanyol en un Estat Plurinacional que mantingui una relació de caràcter confederal respecte Catalunya. Aquesta proposta, que beu de la tradició majoritària del republicanisme catalanista, parteix de la idea segons la qual les sobiranies són divisibles i es poden compartir i, al mateix temps, entén que la ciutadania de Catalunya, com a nació, constituïm una comunitat política sobirana amb el dret irrenunciable a determinar lliurement el nostre futur.

Estem convençudes que aquesta pot ser una via de solució ja que, sense excloure a ningú, obre la porta a poder anar més o menys enllà en el nivell d’autogovern de Catalunya, sempre que s’assoleixin àmplies majories socials que ho recolzin. Per avançar en aquesta direcció plantegem dos instruments concrets: la Llei de Claredat i la Constitució Catalana. Vegem-los amb una mica més de detall.

La Llei de Claredat és l’instrument que ha d’establir les bases per a la celebració de qualsevol tipus de referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Una llei que, per a nosaltres, s’hauria de fonamentar en tres elements: la necessitat de majories qualificades en el resultat del referèndum, l’àmplia mobilització ciutadana en el mateix i l’incentiu de la via de l’acord bilateral sobre allò que es sotmet a votació.

La Constitució Catalana, d’altra banda, és l’eina que ens ha de permetre fer efectiu el reconeixement de totes les sobiranies de Catalunya, tot superant l’actual marc estatutari. Alguns han volgut menystenir aquesta proposta tot dient que “estem parlant d’un Estatut amb un altre nom”. Doncs no. Per començar, a diferència d’un Estatut d’Autonomia, la Constitució Catalana no requeriria de l’aprovació del Congrés de Diputats, sinó que seria aprovada pel Parlament de Catalunya i votada en referèndum pel poble de Catalunya (òbviament a partir d’un nou marc constitucional espanyol que així ho permetés, tal i com succeeix en els estats federals).

A través d’una Constitució Catalana com la que plantegem, Catalunya podria decidir lliurement en quins àmbits manté la seva plena sobirania amb exclusivitat i en quins la comparteix amb l’Estat espanyol o amb la UE, cosa que amb el marc autonòmic actual tampoc és possible. La Constitució, a més, serviria per assentar les bases d’un nou model de país i, mitjançant el desplegament dels poders legislatiu, executiu i judicial a Catalunya, podríem blindar constitucionalment tota una colla de drets econòmics, laborals, socials i ambientals que el marc constitucional actual no garanteix amb efectivitat. També s’establiria un nou sistema de finançament específic per a Catalunya, que per a nosaltres hauria de consistir en una hisenda pròpia i solidària.

I, no menys important, podríem definir una nova articulació de sobiranies amb el món local, dotant els nostres pobles i ciutats de més autonomia, competències i finançament… En fi, qui digui que això és autonomisme o “peix al cove”, simplement no vol entendre allò que estem proposant.

Vivim temps confusos que ens exigeixen propostes valentes i precises que ens permetin sortir de la situació de bloqueig institucional en què ens trobem. Els comuns tenim l’obligació de detallar passos concrets que s’ajustin a la realitat de cada moment per assolir el model de país definit en el nostre Ideari. I això és, ni més ni menys, el que hem fet en els diferents documents aprovats en els òrgans interns de Catalunya en Comú, sense canviar ni una sola coma de l’ideari aprovat en la nostra assemblea fundacional.

En tots cas, per concloure i per clarificar algunes de les interpretacions que s’han fet de la nostra proposta, em limitaré a concretar allò que per a nosaltres podria de ser el primer article de la Constitució Catalana que proposem: Catalunya és una nació sobirana que, constituïda en República i d’acord amb aquesta Constitució, comparteix part de les seves sobiranies amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea. Es pot afirmar que aquesta no és una proposta independentista, perquè efectivament no ho és, però en cap cas es pot dir que no és sobiranista.

Sobiranisme i federalisme als comuns

Article publicat a eldiario.es el 25 d’octubre de 2018

La recent creació de la plataforma Sobiranistes podria portar-nos a creure que dins dels comuns hi ha unes veus que son sobiranistes i unes altres que no ho son; de la mateixa manera que l’espai dels Comuns Federalistes indueix a pensar que només una part dels comuns beu de la tradició federalista. Si acceptéssim aquesta premissa, aleshores arribaríem a la conclusió que la proposta política dels comuns ha de trobar un equilibri entre aquestes dues posicions, que, d’altra banda, no hi ha dubte que s’han d’escoltar i han de dialogar. Els equilibris, però, sovint son inestables. Entendre-ho d’aquesta manera, a més, seria reproduir cap endins l’error que, al meu entendre, es va cometre a les passades eleccions catalanes, quan vam acabar jugant un rol de mediadors entre el bloc de la DUI i el del 155. Crec que aquest no ha de ser el nostre paper, sinó que hem de ser capaços de defensar una proposta pròpia que generi unitat dins l’espai. El moment és complex i difícil, però hem de ser conscients que continuem sent la única formació política que, pel caràcter inclusiu del què proposem, podem aconseguir vertebrar unes majories de país prou àmplies com per esdevenir solució a l’actual conflicte polític.

La proposta política recollida a l’ideari de Catalunya en Comú és plenament sobiranista. Concebem Catalunya com una nació amb dret a decidir lliurement el seu futur. Entenem el sobiranisme des del progressisme i la radicalitat democràtica. Posant a les persones al centre de l’acció política, creiem fermament que som els ciutadans i ciutadanes els que hem de poder decidir sobre totes les qüestions. Ser sobiranista no és sinònim de ser independentista. De fet, el sobiranisme progressista que defensem s’oposa frontalment al nacionalisme conservador i excloent que podem veure en una part de l’independentisme actual.

Al mateix temps, la proposta dels comuns beu indubtablement de la tradició federalista. El principi fonamental del federalisme rau en concebre la sobirania com a divisible i entendre que una comunitat política sobirana -una nació- pot decidir compartir o cedir part de la seva sobirania. Això és el que fan, per exemple, tots els estats membres de la UE. Però també és el que fa l’Estat de Nova York quan dota a la ciutat de Nova York de capacitat per regular el preu dels lloguers. Quan els comuns proposem una República Catalana en el marc d’un Estat Plurinacional, però també quan apostem pel municipalisme del bé comú, estem dient justament això: la sobirania és divisible i es pot compartir. La nostra proposta, doncs, pretén articular sobiranies a diferents escales, responent a les característiques d’una nova època on el paper dels Estats-Nació està fortament qüestionat. La proposta del PSOE, en canvi, subordina el federalisme al nacionalisme d’Estat, doncs implica que és la nació dominant la que s’apropia de l’Estat. Aquesta visió és totalment antagònica a la proposta plurinacional dels comuns.

En síntesi, els comuns proposem una relació de caràcter confederal entre Catalunya i l’Estat espanyol. Això implica reconèixer que Catalunya és un nació sobirana que té dret a decidir com comparteix aquesta sobirania, i també com l’apropa als problemes reals de la gent a través dels ajuntaments. Aquesta proposta és sobiranista, és municipalista, beu de la tradició federalista i és solució.

Els comuns volem superar l’autonomisme

Article publicat a Nació Digital el 17 de març de 2018

L’abril de 2017 Catalunya en Comú es constituïa com a organització política i aprovava un ideari on, definint-se com una formació d’esquerres i catalanista, apostava per un nou model de relació entre Catalunya i Espanya. Durant la darrera campanya electoral els altaveus mediàtics dels grans partits han aconseguit etiquetar els “comuns” com els equidistants per a uns i els amics dels independentistes per als altres, silenciant tots els matisos de la seva proposta. Una proposta complexa, cert, i difícil de defensar quan tot es redueix al si no estàs amb mi, estàs contra mi. En qualsevol cas, però, una posició pròpia clarament diferenciada de tots dos blocs.

L’aposta catalanista de l’ideari dels “comuns” és radicalment sobiranista, en tant que estableix que som els ciutadans i ciutadanes de Catalunya els que, constituïts en comunitat política, hem de poder decidir democràtica i col·lectivament sobre tot allò que ens afecta com a comunitat: el dret a l’habitatge, l’aigua, la sanitat, l’educació, les infraestructures i, també, la forma de relació amb Espanya. És, així mateix, una proposta clarament republicana. No només pels valors en els quals se sustenta (llibertat, igualtat i fraternitat) sinó perquè entén la llibertat com a no-dominació. Aquesta és un concepció totalment oposada a la del liberalisme del PDeCAT, de Cs o del PP, que conceben la llibertat com la no-interferència de l’Estat. I és precisament per aquest republicanisme que els “comuns” no podem acceptar que es vulgui construir un nou país deixant de banda a la meitat de la seva gent. Un fet que, a més de posar en valor la diversitat del propi país, converteix la proposta dels “comuns” en la única realment inclusiva.

El catalanisme del “comuns” defensa que Espanya s’ha de concebre com un estat plurinacional i Catalunya ha de ser reconeguda com una nació que té dret a decidir el seu futur. És en l’exercici d’aquest dret que s’aposta perquè Catalunya comparteixi sobirania amb la resta de pobles de l’Estat, decidint lliurement quines sobiranies es volen compartir i de quina manera. Amb diàleg i voluntat política el model es podria implementar progressivament, començant per establir una relació de bilateralitat entre Catalunya i Espanya, acordant una hisenda pròpia i solidària o blindant competències exclusives en matèries clau, cosa que garantiria una major capacitat d’actuació de la Generalitat enfront els grans reptes socials i ambientals del país.

La plurinacionalitat, com explicava Miquel Caminal, assumeix que la sobirania és divisible i pot ser compartida. Així, el catalanisme dels “comuns” s’oposa a la cultura nacionalista i a la idea dominant d’estat-nació, on a cada Estat li correspon una nació i a cada nació un Estat. Aquest és el paradigma que continuen alimentant tant els partits independentistes com els partits monàrquics, inclòs el PSC. El nacionalisme, que apel·la a la identitat abans que a la voluntat, és la ideologia consubstancial a la creació i evolució dels estats moderns. Ara bé, té sentit que continuï essent la ideologia dominant al segle XXI, en un món de múltiples interdependències on la dimensió global-local cada cop pren més rellevància? També en això la proposta dels “comuns” és novedosa i mira més al futur que al passat.

El catalanisme dels “comuns”, per últim, no és en absolut un retorn a l’autonomisme, ans al contrari. És un pas endavant per superar el marc autonòmic i adquirir un nou estatus polític que permeti, efectivament, poder desenvolupar polítiques socials transformadores per fer front a les múltiples situacions de desigualtat i injustícia social. Una aposta per obrir noves vies de solució a la qüestió nacional però, sobretot, per donar resposta a les necessitats socials de les classes populars d’aquest país. És, en definitiva, una aposta de futur per construir el nou país que el conjunt de la societat catalana mereix i que ja fa massa temps que està esperant.

Certament, es fa difícil imaginar a curt termini qualsevol sortida dialogada del conflicte. Al mateix temps, però, és evident que la situació actual és totalment insostenible. Com bé explica Jordi Amat, hem evidenciat un fracàs colossal de la política. El fracàs de l’Estat i el fracàs del procés. Catalunya necessita un canvi de rumb. Mirar endavant. Passar de la confrontació entre dos blocs que s’exclouen mútuament a la construcció d’àmplies aliances socials i polítiques. Només així podrem fer front a l’ofensiva repressiva i anti-democràtica de l’Estat. Crec sincerament que el catalanisme és el punt de trobada que ho pot fer possible i que la proposta dels “comuns” pot ser de gran utilitat per bastir aquestes aliances.

Un País en Comú: una nova manera de fer política

Article publicat a eldiaro.es el 3 de febrer de 2017

Amb el procés “Un País en Comú” s’ha posat en marxa l’articulació a Catalunya d’un nou espai polític d’esquerres i catalanista. Un nou espai que té ambició de govern i pretén donar veu a una gran majoria social: la configurada per totes aquelles persones – treballadors i treballadores, autònoms, pensionistes, persones aturades, joves, dones, etc. – que durant els darrers anys han vist empitjorar les seves condicions de vida mentre uns pocs es continuaven enriquint. Una majoria social que vol una Catalunya diferent a la que tenim ara, que defensa un model de país alternatiu a l’actual i que aposta per una Catalunya social i ambientalment justa, digna, fraterna, radicalment democràtica i diversa.

Amb l’emotiu i multitudinari acte celebrat diumenge passat a les Cotxeres de Sants aquest nou espai polític ha començat a caminar i a articular-se. I ho fa, justament, a partir de la construcció en comú d’aquest nou model de país. Enfocar-ho d’aquesta manera implica, com a mínim, tres consideracions rellevants. Primer, es parteix de la base que el marc autonòmic està esgotat i que cal iniciar un nou camí per fer un nou país. Segon, es planteja superar l’escenari actual de la política catalana, on fa massa temps que tot gira al voltant d’un únic tema. Per contra, es proposa situar la discussió en el model de país que volem per Catalunya. Aquest fet és extremadament significatiu perquè actualment no hi ha cap altra formació política que estigui plantejant un nou model de país. Al mateix temps, suposa re-emmarcar el debat sota uns nous paràmetres, passant de la dicotomia independentistes vs no independentistes a la disjuntiva entre un model de país que afavoreix a les elits vs un model de país on la gent comuna està al centre de l’acció política. I tercer, hi ha en aquest plantejament una aposta clara i decidida per construir aquest nou espai en comú i, per tant, participativament.

Així, és a través d’un procés participatiu ampli i obert que comença a prendre forma l’ideari d’aquest nou espai polític i social. Aquest procés participatiu parteix d’un document de base (ponència zero) elaborat pel Grup Impulsor de l’espai amb la col·laboració de més de 375 persones provinents de l’activisme polític, el món acadèmic i l’activisme social. El document s’estructura en cinc eixos temàtics i un eix territorial. Els primers es desglossen en sis subapartats cadascú (trenta àmbits temàtics en total). L’últim conté vuit subapartats, un per a cadascun dels àmbits territorials de Catalunya. Pel que fa als cinc eixos temàtics, les grans idees de fons són les següents: un nou model econòmic i ecològic basat en el bé comú, un nou model de benestar per a una societat justa i igualitària, un país fratern i sobirà en tots els àmbits, una revolució democràtica i feminista, i un país inclusiu on tothom tingui cabuda.

Fins el 5 de març la ponència zero es sotmetrà a un debat participatiu, que serà tant presencial com digital. A nivell presencial hi haurà cinc grans tallers a Tarragona, Girona, Lleida, Manresa i l’Hospitalet de Llobregat, on es debatran els eixos sectorials; i una setantena més de tallers per tot el territori, de punta a punta del país, per debatre cadascun dels àmbits de l’eix territorial. Pel que fa a la participació digital, s’ha habilitat una plataforma on-line, totalment oberta, que permet fer dues coses. Per una banda, permet debatre, a través d’un Fòrum Obert, tant sobre la ponència com sobre qualsevol altra qüestió relacionada amb els objectius polítics del nou espai polític. I per altra banda, la plataforma on-line permet fer aportacions concretes sobre el text sotmès a debat. Aquestes aportacions poden ser de dos tipus: aportacions noves, que afegeixen noves idees a la ponència zero, o aportacions de millora, que modifiquen o plantegen alternatives al text presentat pel Grup Impulsor.

Totes aquestes aportacions recollides a través del procés participatiu permetran millorar el document inicial, doncs la participació de veritat serveix, entre d’altres coses, per fer millors diagnòstics, proposar solucions més creatives i obtenir millors resultats. Tot plegat culminarà en una assemblea fundacional a principis del mes d’abril en la qual es sotmetrà a votació tant el nou document de síntesi, amb totes les modificacions que s’hagin pogut integrar, com aquelles propostes sorgides del procés participatiu que plantegin models alternatius. El resultat final de l’assemblea consolidarà l’ideari els i objectius en comú a partir dels quals el nou espai polític continuarà avançant en el seu procés d’articulació

No hi ha dubte que aquest és un procés ambiciós i pioner que, en termes d’innovació democràtica, està a les antípodes de les formes de fer dels grans partits tradicionals. Ningú abans a Catalunya havia plantejat un procés d’aquestes característiques. Es tracta, en definitiva, de fer política des de baix, fet que expressa una clara convicció vers els valors democràtics i que, al mateix temps, respon a les característiques d’una nova societat que, des de l’ocupació de les places de l’any 2011, reclama una democràcia real.

A través d’aquest procés participatiu, doncs, es concreta una nova manera de fer política on les persones i la comunitat esdevenen protagonistes i es situen al centre de l’acció política. Una nova manera de fer on les organitzacions polítiques es relacionen amb la ciutadania de forma oberta, participativa i transparent.

Innovar per guanyar

Article publicat a la Revista Treball el 2 de gener de 2017

El proper 29 de gener es donarà el tret de sortida del procés participatiu “Un País en Comú”, a través del qual es definirà l’ideari del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora. Com deia l’Andreu Mayayo en un article recent a Treball, el nou espai ha d’incorporar, sens dubte, els valors dels PSUC i l’experiència i el coneixement de tantes i tantes persones que ens han permès arribar fins aquest punt. Al mateix temps, però, hem de tenir la capacitat d’anar molt més enllà, interpel·lant a una gran majoria social que superi les bases dels diferents partits que han apostat per confluir. Només així podrem guanyar.

El debat sobre el model de país pot ser una gran oportunitat per assolir aquest objectiu, doncs ens ha de permetre arribar a molta més gent i fer-los partícips de la construcció d’aquest nou espai. Per fer-ho, les idees poden jugar un paper fonamental. Més enllà d’identificar els punts que ens uneixen, allò que tenim en comú, crec que el gran repte d’aquest procés és poder oferir una alternativa creïble i solvent per fer front als problemes de la gent en un context econòmic, polític i social que no té res a veure amb el de fa una, dues o tres dècades. Al meu entendre, hem de ser capaços de plantar cara a l’hegemonia neoliberal, posant en evidència el fracàs de la socialdemocràcia i essent conscients que l’estatisme burocratitzat no és la resposta. En un context on les desigualtats s’han multiplicat, on la societat s’ha fet molt més complexa i on l’estat veu limitada la seva capacitat d’actuació; quina és la resposta que oferim des de l’esquerra transformadora? Com es concreta la nostra proposta política a Catalunya per a les primeres dècades del segle XXI?

La idea de “la política del comú”, desenvolupada per Christian Laval i Pierre Dardot en el seu llibre Común, ensayo sobre la revoloción en el siglo XXI, crec que és una molt bona proposta en aquest sentit. Passa per superar la dicotomia estat-mercat i posar l’accent en la comunitat. És a dir, situar les persones al centre de la política i instaurar una veritable democràcia que impregni totes les esferes de la societat. Una democràcia que no es limiti únicament a l’esfera político-institucional. Això no vol dir ni eliminar el mercat ni molt menys negar el paper imprescindible de l’estat per garantir béns i serveis amb caràcter universal, ans al contrari. La política del comú s’ha d’entendre des d’una triple lògica democratitzadora: a) intervenir sobre el mercat a través de la regulació social i ambiental, democratitzant l’economia i les empreses, b) desenvolupar un estat garantista i no-burocràtic on la ciutadania hi tingui un paper central a través de nous mecanismes de participació, transparència i control i c) fomentar solucions comunitàries basades en l’auto-organització ciutadana a través de la cooperació. Col·laborar enlloc de competir, solidaritat enlloc d’individualisme, o contraposar el dret d’ús i d’accés enfront del dret de propietat són alguns dels principis pels que aposta la política del comú.

Un model de benestar basat en la predistribució pot ser una altra aproximació que ens ajudi a oferir respostes eficaces que s’ajustin a les característiques de la societat actual. La socialdemocràcia fa temps que va optar per no intervenir de forma decidida sobre el mercat i sobre el món empresarial. En el millor dels casos va apostar per polítiques redistributives de caràcter compensatori, unes polítiques que han estat altament damnificades per les retallades dels darrers anys. La redistribució és un mecanisme totalment imprescindible per reduir les desigualtats, però s’ha demostrat manifestament insuficient per assolir una societat realment igualitària. És per això que cal apostar, també, per una agenda de polítiques predistributives que incideixin sobre les causes de la desigualtat. Un model de benestar basat en la predistribució ha d’aconseguir generar unes condicions de partida que siguin realment igualitàries. Això vol dir, per una banda, actuar abans que el mercat generi desigualtats, a través d’accions preventives que produeixin unes condicions d’igualtat real. L’accés universal als serveis públics, l’educació gratuïta al llarg de la vida o les polítiques actives d’ocupació en serien alguns exemples. Per altra banda, però, predistribuir vol dir també responsabilitzar als agents privats (les empreses i les famílies) d’una distribució igualitària. Des d’aquesta perspectiva, l’estat ha de continuar jugant un rol redistribuidor -a través d’impostos i prestacions que impliquen despesa pública- però no pot ser l’únic agent responsable de la distribució. Responsabilitzar als agents privats vol dir avançar cap a una major igualtat a través de la regulació. Per tant, predistribuir no necessàriament implica una major despesa pública, fet que resulta altament rellevant en un context com l’actual. Mesures orientades al reequilibri dels nivells salarials, la negociació col·lectiva i la legislació laboral, la regulació del lloguer i dels preus de l’habitatge o la igualtat laboral entre homes i dones són exemples predistributius que no impliquen despesa pública.

La política del comú o un model de benestar basat en la predistribució són dues aproximacions que, des del meu punt de vista, poden ser útils per configurar un ideari realista i atractiu que doni respostes efectives als problemes de la gent. Són, en definitiva, dos enfocs innovadors. No perquè siguin nous, que no ho són, sinó perquè representen una alternativa creïble al model neoliberal dominant. Una alternativa que s’orienta a satisfer les necessitats de la gent comuna, a empoderar a la ciutadania i a transformar les actuals relacions de poder.

Propostes transformadores i innovadores com aquestes són les que ens poden permetre arribar a molta més gent. El nou espai polític que estem començant a construir no pot ser un espai auto-referencial que es sustenti en un ideari d’auto-consum per a la militància clàssica dels partits confluents. Tampoc pot ser una proposta adreçada únicament al 20% de la població que viu en condicions d’exclusió social i que, sens dubte, han de ser la nostra principal prioritat. Hem d’aconseguir anar molt més enllà i atreure tota aquella població que ha vist empitjorar les seves condicions de vida durant els darrers anys, que està farta dels grans partits tradicionals i de les seves corrupteles i que vol democratitzar un sistema que actualment no és capaç de resoldre els seus problemes. El nou subjecte polític ha d’aconseguir ser el partit de referència d’aquesta majoria social que s’oposa a les elits polítiques, econòmiques i financeres que s’han enriquit a costa nostra, abans i després de la crisi. Per primer cop en molts anys se’ns ha obert una finestra d’oportunitat que ens pot permetre liderar un procés de canvi social a Catalunya. No ho podem desaprofitar.

Un nou país. Des de quines majories?

Article publicat a la Revista Treball el 8 de novembre de 2016

La setmana passada en Xavier Domènech oferia una conferència a l’Ateneu Barcelonès sota el títol “Reflexions per a una Catalunya en Comú” on, de forma molt lúcida, relacionava la creació del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora amb la consolidació d’una nova hegemonia -alternativa a l’actual hegemonia neoliberal- per a la construcció d’un nou país. Una nova hegemonia que, necessàriament, s’haurà de fonamentar en unes noves majories socials i polítiques. Entre altres motius perquè la majoria parlamentària que avui dóna suporta al govern de la Generalitat s’ha demostrat manifestament insuficient per liderar la construcció d’un nou país.

Ho il·lustra molt bé el fet que, un any després del 27S, pràcticament tothom reconeix que el 48% de suport aconseguit per les forces independentistes no permet proclamar la independència i, per tant, no permet tampoc assentar les bases per a un nou país. Finalment, doncs, sembla que les eleccions plebiscitàries no varen ser, com aleshores deien alguns, “el referèndum que no ens han deixat fer”. El 27S no va servir per fer-nos sortir de l’atzucac en què ens trobem, ans al contrari. Això sí, va servir per formar un govern que, mentrestant, continua governant.

La victòria d’En Comú Podem a les dues darrers eleccions generals, però, ha trasbalsat el tauler polític català. El referèndum torna a estar al centre del debat. Ara bé, més enllà d’aquest fet, gens menor, l’emergència de les confluències municipalistes primer, i d’En Comú Podem després, evidencien que s’ha consolidat a Catalunya un nou espai polític amb opcions de govern. Un espai, el dels comuns, que té ara el gran repte d’evolucionar cap a una nova formació capaç de disputar l’hegemonia política al processisme.

Es dibuixa així un nou escenari en què l’independentisme haurà de decidir si continua pel camí cada cop més estret emprès després del 9N, o bé fa un pas enrere, retorna a la majoria del 80% favorable al dret a decidir i, des d’aquesta majoria, s’avança cap a la construcció, real, d’un nou país. Aquest darrera opció significaria un canvi de paradigma en què, posant l’accent en els debats sobre el model de país que volem, es treballaria sobre la base d’un ampli consens. Es tractaria, en definitiva, de posar el focus i els esforços en un procés constituent que, més enllà de definir la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya a través d’un referèndum, permetés establir les bases de la República Catalana.

En aquest sentit, és significatiu que la construcció del nou subjecte polític que sorgirà de l’espai dels comuns durant els propers mesos s’iniciï, justament, a partir del debat sobre el model de país. La concreció d’aquest model en termes econòmics, socials, ambientals o territorials pot esdevenir altament rellevant si els comuns acaben jugant un paper de centralitat en l’arena política catalana; i tot fa pensar que pot ser així.

L’independentisme no hauria de veure aquest escenari com una amenaça, sinó com una oportunitat per sortir de l’actual situació de bloqueig. A diferència de les forces polítiques que han liderat el procés, l’espai dels comuns ha tingut la capacitat de teixir aliances amb forces estatals que reconeixen Catalunya com a nació i es posicionen inequívocament a favor del dret a decidir. Ho va fer primer ICV-EUiA amb IU i ho ha fet després En Comú Podem amb Unidos Podemos. Així, un canvi de paradigma a Catalunya permetria no només avançar des d’una majoria sòlida aquí, sinó també contribuir a la construcció d’una majoria favorable a Espanya. És cert que ara mateix a Espanya aquesta majoria no és encara suficient, però també és cert que el bipartidisme ha mort i que Espanya està canviant. No sabem com acabarà tot això però, en qualsevol cas, és evident que l’Estat espanyol és i serà un actor rellevant en aquest joc. Potser no tant en el curt termini, però a mig termini aquestes aliances poden ser clau.

En aquest context, l’espai dels comuns té el gran repte d’articular i vertebrar les diferents escales sobre les quals s’hauria de bastir el nou projecte de país. Resulta evident que per construir un nou país no n’hi ha prou amb una àmplia majoria social que ho recolzi sinó que cal, també, una majoria territorial. Construir un nou país des de baix vol dir construir-lo des de les classes populars, fent a la ciutadania protagonista d’aquest procés; però vol dir també construir-lo des del món local. Un nou país s’ha de fer des de la seva diversitat territorial, donant resposta a les necessitats i les aspiracions del conjunt del territori. En altres paraules, el projecte ha de ser de país i no es pot ni pensar ni fer (únicament) des de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. La “Catalunya un sol poble” ha de ser també un projecte amb integritat territorial. En aquest sentit, l’origen municipalista de l’espai dels comuns és, sens dubte, un bon punt de partida. Ara bé, caldrà trobar la manera d’articular aquest nou municipalisme emergent.

I per últim, en un món on els grans problemes tenen forts impactes locals però són de naturalesa global, Catalunya no es pot pensar (únicament) com un estat-nació. Si la nova esquerra catalana vol esdevenir realment transformadora, haurà de ser capaç de vertebrar-se de forma multiescalar. Això vol dir partir del món local, però també teixir aliances amb la resta de pobles d’Espanya i contribuir a la construcció d’un projecte supra-estatal que, com a mínim, pugui esdevenir una alternativa real per canviar una Europa que naufraga i que, sota el dogma de l’austeritat, està enfonsant també a les seves classes populars.

Sortir del bloqueig

Article publicat a la Revista Treball el 5 de maig de 2016

Tant Espanya com Catalunya es troben instal·lades en una situació de bloqueig polític altament preocupant. Les eleccions generals del proper 26 de juny poden fer perdurar aquesta situació si els dos grans partits tradicionals opten per una gran coalició, és cert. Però són també una gran oportunitat per sortir del bloqueig i accelerar un procés de ruptura liderat per les classes populars.

A Catalunya la gestió institucional del procés independentista ens ha abocat a un carreró sense sortida. Al Parlament hi ha una majoria independentista, és cert, però és evident que el resultat del 27S no permet un procés unilateral  que sigui reconegut internacionalment. El procés ha servit perquè CDC  s’hagi mantingut al poder. No sembla, però, que el camí triat –excloent una part significativa d’aquells que defensen el dret a decidir- sigui el més intel·ligent per assolir la independència.

A Espanya, d’altra banda, el lamentable espectacle al que hem assistit en els darrers mesos evidencia, també, una situació de bloqueig absolut. A ningú se li escapa que el “problema” català ha condicionat les possibilitats de formar govern a Espanya. Però tampoc podem obviar que el conflicte va més enllà de la qüestió territorial: estem davant d’un procés de resistència del vell sistema de partits enfront els nous aires de canvi que han arribat per transformar la política espanyola (i catalana).

La situació de bloqueig, tanmateix, permet que tant la dreta catalana com la dreta espanyola continuïn liderant els respectius governs. En conseqüència, els efectes d’aquest escenari sobre les classes populars són devastadors. L’esquerra, per tant, hauria d’entendre que cal desbloquejar aquesta situació per poder materialitzar un gir constituent (tant a Espanya com a Catalunya) que apoderi les classes populars, acabi amb les actuals desigualtats i capgiri les nefastes condicions de vida dels col·lectius més vulnerables. Fer viable el referèndum, doncs,  és la clau de volta per fer possible la transformació social, econòmica, ecològica i democràtica que tant anhelem.

La situació no és gens fàcil. Què és el que hauria de passar per sortir d’aquest atzucac? Al meu entendre –deixeu-me fer una mica de política-ficció-, s’haurien d’esdevenir, com a mínim, els següents cinc fets.

Primer, Podemos hauria d’aconseguir la presidència del govern espanyol. Actualment ja existeixen les vies legals per poder celebrar el referèndum. És, simplement, una qüestió de voluntat política. La presidència del govern en mans d’una formació que aposta decididament pel referèndum és ara mateix la única manera de fer-lo possible. Darrerament, però, sembla que els entrebancs al referèndum no només sorgeixen des del nacionalisme espanyol (PP-PSOE-C’s) sinó també des de l’independentisme català, que juga a banalitzar-lo, a presentar-lo com inviable o a situar tots els partits d’àmbit espanyol en el mateix sac.

Segon, perquè Podemos aconsegueixi la presidència cal que superi electoralment al PSOE (idealment tant en vots com en escons). Les enquestes publicades fins el moment apunten que el nou context electoral del 26J no modificarà essencialment els resultats del 20D. En tot cas, una menor participació podria beneficiar al PP. Per obtenir uns resultats substancialment diferents, doncs, caldria introduir alguna variable de canvi.  L’aliança entre Podemos i IU és, ara mateix, l’únic element diferenciador que podria alterar l’actual distribució d’escons al Congrés. Els resultats d’En Comú Podem, En Marea i Compromís-Podemos el passat 20D demostren que una aliança d’aquest tipus podria ser multiplicadora. Tot i això, l’experiència de CSQEP ens ensenya que això no sempre és així. Per tant, caldrà ser molt curosos en la forma com es materialitza aquesta aliança perquè sigui multiplicadora. Si es fa bé, és factible que Podemos-IU superi el PSOE, dibuixant-se així un escenari diferent a l’actual.

Tercer, i aquest és el punt més complicat. Encara que Podemos-IU superés el PSOE, la gran coalició PP-PSOE-(C’s) continuaria essent viable i probable. Caldrà una negociació hàbil per tal que el PSOE, que ha afirmat per activa i per passiva que no pactarà amb el PP, s’avingui a formar un govern d’esquerres. Una negociació en la qual el referèndum no pot ser l’únic element de debat, però haurà de ser una peça clau.

Quart, en aquest escenari Podemos-IU i les formacions independentistes hauran de cedir per tal de fer possible el referèndum. Caldrà oferir contrapartides i buscar fórmules imaginatives que el PSOE pugui acceptar. En aquest sentit, caldrà acceptar que el referèndum serà consultiu (és el que estableix la legislació actual), que haurà de vincular-se d’alguna manera a una proposta de reforma de la Constitució Espanyola i, per tant, que no serà immediat. Això no vol dir que el referèndum s’hagi de realitzar en el marc d’un procés de reforma de la Constitució. Podria ser, per exemple, un referèndum consultiu en el qual s’hi inclogués una pregunta sobre una proposta puntual de reforma de l’organització territorial de l’Estat. Proposta que es tramitaria a posteriori al Congrés de Diputats en cas de sortir guanyadora. La proposta en qüestió, de fet, hauria de sotmetre’s a referèndum al conjunt de l’Estat. Òbviament, a Catalunya el mateix referèndum hauria d’incloure una pregunta clara i explícita sobre la configuració d’un estat independent.

I per últim, i en paral·lel als quatre punts anteriors, a Catalunya caldria abandonar l’actual full de ruta del govern, retornar a una aposta clara pel dret a decidir (aquest sí que és clarament majoritari tant en vots com en escons) i convocar unes noves eleccions amb caràcter constituent. El procés constituent ha de servir per transformar-ho tot, per construir un nou país des de tots els punts de vista. Ara bé, és també una gran oportunitat per fer que la política catalana deixi de girar (només) sobre un únic eix de debat –l’eix nacional- i incorpori tota la complexitat del problemes i els reptes que viu avui la societat catalana. En aquest escenari, a més, l’esquerra transformadora podria esdevenir majoritària, liderar el procés i convertir-se en una veritable palanca de canvi.

El dret a decidir i l’inici d’un procés constituent català són dos elements que poden aglutinar una amplíssima majoria política i social. Tots dos són condició indispensable per sortir de l’actual situació de bloqueig. L’esquerra transformadora, que ha defensat els tots dos elements des de l’inici, ho hauria de saber aprofitar. Qualsevol altre escenari significa continuar estancats en el processisme dels últims anys, cosa que, com s’ha evidenciat, a alguns ja els va bé.