Article publicat a la Revista Treball el 2 de gener de 2017

El proper 29 de gener es donarà el tret de sortida del procés participatiu “Un País en Comú”, a través del qual es definirà l’ideari del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora. Com deia l’Andreu Mayayo en un article recent a Treball, el nou espai ha d’incorporar, sens dubte, els valors dels PSUC i l’experiència i el coneixement de tantes i tantes persones que ens han permès arribar fins aquest punt. Al mateix temps, però, hem de tenir la capacitat d’anar molt més enllà, interpel·lant a una gran majoria social que superi les bases dels diferents partits que han apostat per confluir. Només així podrem guanyar.

El debat sobre el model de país pot ser una gran oportunitat per assolir aquest objectiu, doncs ens ha de permetre arribar a molta més gent i fer-los partícips de la construcció d’aquest nou espai. Per fer-ho, les idees poden jugar un paper fonamental. Més enllà d’identificar els punts que ens uneixen, allò que tenim en comú, crec que el gran repte d’aquest procés és poder oferir una alternativa creïble i solvent per fer front als problemes de la gent en un context econòmic, polític i social que no té res a veure amb el de fa una, dues o tres dècades. Al meu entendre, hem de ser capaços de plantar cara a l’hegemonia neoliberal, posant en evidència el fracàs de la socialdemocràcia i essent conscients que l’estatisme burocratitzat no és la resposta. En un context on les desigualtats s’han multiplicat, on la societat s’ha fet molt més complexa i on l’estat veu limitada la seva capacitat d’actuació; quina és la resposta que oferim des de l’esquerra transformadora? Com es concreta la nostra proposta política a Catalunya per a les primeres dècades del segle XXI?

La idea de “la política del comú”, desenvolupada per Christian Laval i Pierre Dardot en el seu llibre Común, ensayo sobre la revoloción en el siglo XXI, crec que és una molt bona proposta en aquest sentit. Passa per superar la dicotomia estat-mercat i posar l’accent en la comunitat. És a dir, situar les persones al centre de la política i instaurar una veritable democràcia que impregni totes les esferes de la societat. Una democràcia que no es limiti únicament a l’esfera político-institucional. Això no vol dir ni eliminar el mercat ni molt menys negar el paper imprescindible de l’estat per garantir béns i serveis amb caràcter universal, ans al contrari. La política del comú s’ha d’entendre des d’una triple lògica democratitzadora: a) intervenir sobre el mercat a través de la regulació social i ambiental, democratitzant l’economia i les empreses, b) desenvolupar un estat garantista i no-burocràtic on la ciutadania hi tingui un paper central a través de nous mecanismes de participació, transparència i control i c) fomentar solucions comunitàries basades en l’auto-organització ciutadana a través de la cooperació. Col·laborar enlloc de competir, solidaritat enlloc d’individualisme, o contraposar el dret d’ús i d’accés enfront del dret de propietat són alguns dels principis pels que aposta la política del comú.

Un model de benestar basat en la predistribució pot ser una altra aproximació que ens ajudi a oferir respostes eficaces que s’ajustin a les característiques de la societat actual. La socialdemocràcia fa temps que va optar per no intervenir de forma decidida sobre el mercat i sobre el món empresarial. En el millor dels casos va apostar per polítiques redistributives de caràcter compensatori, unes polítiques que han estat altament damnificades per les retallades dels darrers anys. La redistribució és un mecanisme totalment imprescindible per reduir les desigualtats, però s’ha demostrat manifestament insuficient per assolir una societat realment igualitària. És per això que cal apostar, també, per una agenda de polítiques predistributives que incideixin sobre les causes de la desigualtat. Un model de benestar basat en la predistribució ha d’aconseguir generar unes condicions de partida que siguin realment igualitàries. Això vol dir, per una banda, actuar abans que el mercat generi desigualtats, a través d’accions preventives que produeixin unes condicions d’igualtat real. L’accés universal als serveis públics, l’educació gratuïta al llarg de la vida o les polítiques actives d’ocupació en serien alguns exemples. Per altra banda, però, predistribuir vol dir també responsabilitzar als agents privats (les empreses i les famílies) d’una distribució igualitària. Des d’aquesta perspectiva, l’estat ha de continuar jugant un rol redistribuidor -a través d’impostos i prestacions que impliquen despesa pública- però no pot ser l’únic agent responsable de la distribució. Responsabilitzar als agents privats vol dir avançar cap a una major igualtat a través de la regulació. Per tant, predistribuir no necessàriament implica una major despesa pública, fet que resulta altament rellevant en un context com l’actual. Mesures orientades al reequilibri dels nivells salarials, la negociació col·lectiva i la legislació laboral, la regulació del lloguer i dels preus de l’habitatge o la igualtat laboral entre homes i dones són exemples predistributius que no impliquen despesa pública.

La política del comú o un model de benestar basat en la predistribució són dues aproximacions que, des del meu punt de vista, poden ser útils per configurar un ideari realista i atractiu que doni respostes efectives als problemes de la gent. Són, en definitiva, dos enfocs innovadors. No perquè siguin nous, que no ho són, sinó perquè representen una alternativa creïble al model neoliberal dominant. Una alternativa que s’orienta a satisfer les necessitats de la gent comuna, a empoderar a la ciutadania i a transformar les actuals relacions de poder.

Propostes transformadores i innovadores com aquestes són les que ens poden permetre arribar a molta més gent. El nou espai polític que estem començant a construir no pot ser un espai auto-referencial que es sustenti en un ideari d’auto-consum per a la militància clàssica dels partits confluents. Tampoc pot ser una proposta adreçada únicament al 20% de la població que viu en condicions d’exclusió social i que, sens dubte, han de ser la nostra principal prioritat. Hem d’aconseguir anar molt més enllà i atreure tota aquella població que ha vist empitjorar les seves condicions de vida durant els darrers anys, que està farta dels grans partits tradicionals i de les seves corrupteles i que vol democratitzar un sistema que actualment no és capaç de resoldre els seus problemes. El nou subjecte polític ha d’aconseguir ser el partit de referència d’aquesta majoria social que s’oposa a les elits polítiques, econòmiques i financeres que s’han enriquit a costa nostra, abans i després de la crisi. Per primer cop en molts anys se’ns ha obert una finestra d’oportunitat que ens pot permetre liderar un procés de canvi social a Catalunya. No ho podem desaprofitar.