Un nou país. Des de quines majories?

Article publicat a la Revista Treball el 8 de novembre de 2016

La setmana passada en Xavier Domènech oferia una conferència a l’Ateneu Barcelonès sota el títol “Reflexions per a una Catalunya en Comú” on, de forma molt lúcida, relacionava la creació del nou subjecte polític de l’esquerra transformadora amb la consolidació d’una nova hegemonia -alternativa a l’actual hegemonia neoliberal- per a la construcció d’un nou país. Una nova hegemonia que, necessàriament, s’haurà de fonamentar en unes noves majories socials i polítiques. Entre altres motius perquè la majoria parlamentària que avui dóna suporta al govern de la Generalitat s’ha demostrat manifestament insuficient per liderar la construcció d’un nou país.

Ho il·lustra molt bé el fet que, un any després del 27S, pràcticament tothom reconeix que el 48% de suport aconseguit per les forces independentistes no permet proclamar la independència i, per tant, no permet tampoc assentar les bases per a un nou país. Finalment, doncs, sembla que les eleccions plebiscitàries no varen ser, com aleshores deien alguns, “el referèndum que no ens han deixat fer”. El 27S no va servir per fer-nos sortir de l’atzucac en què ens trobem, ans al contrari. Això sí, va servir per formar un govern que, mentrestant, continua governant.

La victòria d’En Comú Podem a les dues darrers eleccions generals, però, ha trasbalsat el tauler polític català. El referèndum torna a estar al centre del debat. Ara bé, més enllà d’aquest fet, gens menor, l’emergència de les confluències municipalistes primer, i d’En Comú Podem després, evidencien que s’ha consolidat a Catalunya un nou espai polític amb opcions de govern. Un espai, el dels comuns, que té ara el gran repte d’evolucionar cap a una nova formació capaç de disputar l’hegemonia política al processisme.

Es dibuixa així un nou escenari en què l’independentisme haurà de decidir si continua pel camí cada cop més estret emprès després del 9N, o bé fa un pas enrere, retorna a la majoria del 80% favorable al dret a decidir i, des d’aquesta majoria, s’avança cap a la construcció, real, d’un nou país. Aquest darrera opció significaria un canvi de paradigma en què, posant l’accent en els debats sobre el model de país que volem, es treballaria sobre la base d’un ampli consens. Es tractaria, en definitiva, de posar el focus i els esforços en un procés constituent que, més enllà de definir la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya a través d’un referèndum, permetés establir les bases de la República Catalana.

En aquest sentit, és significatiu que la construcció del nou subjecte polític que sorgirà de l’espai dels comuns durant els propers mesos s’iniciï, justament, a partir del debat sobre el model de país. La concreció d’aquest model en termes econòmics, socials, ambientals o territorials pot esdevenir altament rellevant si els comuns acaben jugant un paper de centralitat en l’arena política catalana; i tot fa pensar que pot ser així.

L’independentisme no hauria de veure aquest escenari com una amenaça, sinó com una oportunitat per sortir de l’actual situació de bloqueig. A diferència de les forces polítiques que han liderat el procés, l’espai dels comuns ha tingut la capacitat de teixir aliances amb forces estatals que reconeixen Catalunya com a nació i es posicionen inequívocament a favor del dret a decidir. Ho va fer primer ICV-EUiA amb IU i ho ha fet després En Comú Podem amb Unidos Podemos. Així, un canvi de paradigma a Catalunya permetria no només avançar des d’una majoria sòlida aquí, sinó també contribuir a la construcció d’una majoria favorable a Espanya. És cert que ara mateix a Espanya aquesta majoria no és encara suficient, però també és cert que el bipartidisme ha mort i que Espanya està canviant. No sabem com acabarà tot això però, en qualsevol cas, és evident que l’Estat espanyol és i serà un actor rellevant en aquest joc. Potser no tant en el curt termini, però a mig termini aquestes aliances poden ser clau.

En aquest context, l’espai dels comuns té el gran repte d’articular i vertebrar les diferents escales sobre les quals s’hauria de bastir el nou projecte de país. Resulta evident que per construir un nou país no n’hi ha prou amb una àmplia majoria social que ho recolzi sinó que cal, també, una majoria territorial. Construir un nou país des de baix vol dir construir-lo des de les classes populars, fent a la ciutadania protagonista d’aquest procés; però vol dir també construir-lo des del món local. Un nou país s’ha de fer des de la seva diversitat territorial, donant resposta a les necessitats i les aspiracions del conjunt del territori. En altres paraules, el projecte ha de ser de país i no es pot ni pensar ni fer (únicament) des de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. La “Catalunya un sol poble” ha de ser també un projecte amb integritat territorial. En aquest sentit, l’origen municipalista de l’espai dels comuns és, sens dubte, un bon punt de partida. Ara bé, caldrà trobar la manera d’articular aquest nou municipalisme emergent.

I per últim, en un món on els grans problemes tenen forts impactes locals però són de naturalesa global, Catalunya no es pot pensar (únicament) com un estat-nació. Si la nova esquerra catalana vol esdevenir realment transformadora, haurà de ser capaç de vertebrar-se de forma multiescalar. Això vol dir partir del món local, però també teixir aliances amb la resta de pobles d’Espanya i contribuir a la construcció d’un projecte supra-estatal que, com a mínim, pugui esdevenir una alternativa real per canviar una Europa que naufraga i que, sota el dogma de l’austeritat, està enfonsant també a les seves classes populars.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s