Article publicat a la Revista Treball el 5 de maig de 2016

Tant Espanya com Catalunya es troben instal·lades en una situació de bloqueig polític altament preocupant. Les eleccions generals del proper 26 de juny poden fer perdurar aquesta situació si els dos grans partits tradicionals opten per una gran coalició, és cert. Però són també una gran oportunitat per sortir del bloqueig i accelerar un procés de ruptura liderat per les classes populars.

A Catalunya la gestió institucional del procés independentista ens ha abocat a un carreró sense sortida. Al Parlament hi ha una majoria independentista, és cert, però és evident que el resultat del 27S no permet un procés unilateral  que sigui reconegut internacionalment. El procés ha servit perquè CDC  s’hagi mantingut al poder. No sembla, però, que el camí triat –excloent una part significativa d’aquells que defensen el dret a decidir- sigui el més intel·ligent per assolir la independència.

A Espanya, d’altra banda, el lamentable espectacle al que hem assistit en els darrers mesos evidencia, també, una situació de bloqueig absolut. A ningú se li escapa que el “problema” català ha condicionat les possibilitats de formar govern a Espanya. Però tampoc podem obviar que el conflicte va més enllà de la qüestió territorial: estem davant d’un procés de resistència del vell sistema de partits enfront els nous aires de canvi que han arribat per transformar la política espanyola (i catalana).

La situació de bloqueig, tanmateix, permet que tant la dreta catalana com la dreta espanyola continuïn liderant els respectius governs. En conseqüència, els efectes d’aquest escenari sobre les classes populars són devastadors. L’esquerra, per tant, hauria d’entendre que cal desbloquejar aquesta situació per poder materialitzar un gir constituent (tant a Espanya com a Catalunya) que apoderi les classes populars, acabi amb les actuals desigualtats i capgiri les nefastes condicions de vida dels col·lectius més vulnerables. Fer viable el referèndum, doncs,  és la clau de volta per fer possible la transformació social, econòmica, ecològica i democràtica que tant anhelem.

La situació no és gens fàcil. Què és el que hauria de passar per sortir d’aquest atzucac? Al meu entendre –deixeu-me fer una mica de política-ficció-, s’haurien d’esdevenir, com a mínim, els següents cinc fets.

Primer, Podemos hauria d’aconseguir la presidència del govern espanyol. Actualment ja existeixen les vies legals per poder celebrar el referèndum. És, simplement, una qüestió de voluntat política. La presidència del govern en mans d’una formació que aposta decididament pel referèndum és ara mateix la única manera de fer-lo possible. Darrerament, però, sembla que els entrebancs al referèndum no només sorgeixen des del nacionalisme espanyol (PP-PSOE-C’s) sinó també des de l’independentisme català, que juga a banalitzar-lo, a presentar-lo com inviable o a situar tots els partits d’àmbit espanyol en el mateix sac.

Segon, perquè Podemos aconsegueixi la presidència cal que superi electoralment al PSOE (idealment tant en vots com en escons). Les enquestes publicades fins el moment apunten que el nou context electoral del 26J no modificarà essencialment els resultats del 20D. En tot cas, una menor participació podria beneficiar al PP. Per obtenir uns resultats substancialment diferents, doncs, caldria introduir alguna variable de canvi.  L’aliança entre Podemos i IU és, ara mateix, l’únic element diferenciador que podria alterar l’actual distribució d’escons al Congrés. Els resultats d’En Comú Podem, En Marea i Compromís-Podemos el passat 20D demostren que una aliança d’aquest tipus podria ser multiplicadora. Tot i això, l’experiència de CSQEP ens ensenya que això no sempre és així. Per tant, caldrà ser molt curosos en la forma com es materialitza aquesta aliança perquè sigui multiplicadora. Si es fa bé, és factible que Podemos-IU superi el PSOE, dibuixant-se així un escenari diferent a l’actual.

Tercer, i aquest és el punt més complicat. Encara que Podemos-IU superés el PSOE, la gran coalició PP-PSOE-(C’s) continuaria essent viable i probable. Caldrà una negociació hàbil per tal que el PSOE, que ha afirmat per activa i per passiva que no pactarà amb el PP, s’avingui a formar un govern d’esquerres. Una negociació en la qual el referèndum no pot ser l’únic element de debat, però haurà de ser una peça clau.

Quart, en aquest escenari Podemos-IU i les formacions independentistes hauran de cedir per tal de fer possible el referèndum. Caldrà oferir contrapartides i buscar fórmules imaginatives que el PSOE pugui acceptar. En aquest sentit, caldrà acceptar que el referèndum serà consultiu (és el que estableix la legislació actual), que haurà de vincular-se d’alguna manera a una proposta de reforma de la Constitució Espanyola i, per tant, que no serà immediat. Això no vol dir que el referèndum s’hagi de realitzar en el marc d’un procés de reforma de la Constitució. Podria ser, per exemple, un referèndum consultiu en el qual s’hi inclogués una pregunta sobre una proposta puntual de reforma de l’organització territorial de l’Estat. Proposta que es tramitaria a posteriori al Congrés de Diputats en cas de sortir guanyadora. La proposta en qüestió, de fet, hauria de sotmetre’s a referèndum al conjunt de l’Estat. Òbviament, a Catalunya el mateix referèndum hauria d’incloure una pregunta clara i explícita sobre la configuració d’un estat independent.

I per últim, i en paral·lel als quatre punts anteriors, a Catalunya caldria abandonar l’actual full de ruta del govern, retornar a una aposta clara pel dret a decidir (aquest sí que és clarament majoritari tant en vots com en escons) i convocar unes noves eleccions amb caràcter constituent. El procés constituent ha de servir per transformar-ho tot, per construir un nou país des de tots els punts de vista. Ara bé, és també una gran oportunitat per fer que la política catalana deixi de girar (només) sobre un únic eix de debat –l’eix nacional- i incorpori tota la complexitat del problemes i els reptes que viu avui la societat catalana. En aquest escenari, a més, l’esquerra transformadora podria esdevenir majoritària, liderar el procés i convertir-se en una veritable palanca de canvi.

El dret a decidir i l’inici d’un procés constituent català són dos elements que poden aglutinar una amplíssima majoria política i social. Tots dos són condició indispensable per sortir de l’actual situació de bloqueig. L’esquerra transformadora, que ha defensat els tots dos elements des de l’inici, ho hauria de saber aprofitar. Qualsevol altre escenari significa continuar estancats en el processisme dels últims anys, cosa que, com s’ha evidenciat, a alguns ja els va bé.