La governança del comú

Article publicat a la Revista Treball el 18 de març de 2016

Des dels anys 90 el paradigma de la governança -entesa com la creació d’estructures de govern basades en la interacció entre múltiples actors influents- ha anat substituint les formes de govern tradicionals, en les que l’estat s’erigia com el decisor únic i l’executor privilegiat. En aquest context, la Ciència Política sovint ha distingit entre tres grans formes de regulació social: les jerarquies, els mercats i les xarxes. Les primeres fan referència a les formes de govern fonamentades en estats forts i procediments burocràtics. Les segones posen l’accent en la flexibilitat del mercat, és a dir l’intercanvi econòmic i competitiu entre actors privats amb interessos independents. Per últim, les xarxes emergeixen com una nova forma de regulació basada en l’establiment de relacions interdependents entre actors que tenen interessos tant públics com privats. Cap d’aquestes formes de regulació social, però, atorga un rol de centralitat a la comunitat.

El cert és que cada conjuntura històrico-geogràfica ha produït els seus propis mecanismes de governança dominants. Així, abans del col·lapse financer de 2008 la governança en xarxa s’havia convertit en la nova hegemonia, a través de fórmules i instruments diversos com els partenariats público-privats o els mecanismes de (pseudo)participació ciutadana promoguts per múltiples institucions. Tot i això, ni les jerarquies, ni molt menys els mercats, havien desaparegut.

El paradigma de l’austeritat instal·lat a Europa en els darrers anys, però, incapacita als estats per donar respostes efectives a la situació d’emergència social que estem vivint i afebleix el seu rol en el marc de les xarxes de governança. En conseqüència, el retorn al mercat se’ns ha anat presentant com la única alternativa possible: privatitzacions, externalitzacions, retallades de serveis públics, desregulacions, etc. Tanmateix, la mobilització ciutadana sorgida del 15M, la multiplicació d’iniciatives autogestionades per fer front als efectes de la crisi, la nova retòrica sobre els comuns i l’emergència de candidatures de confluència des de l’esquerra dibuixen un nou escenari en el que no només es reclamen noves formes de fer política sinó que aquestes es demostren com a possibles. És en aquest context que pren força la governança del comú, entesa com una forma de regulació social alternativa al mercat i a l’estat, però també com una alternativa a la governança en xarxa. En definitiva, una forma de governança on la comunitat (i per tant la ciutadania) es situa al centre de l’acció política.

La governança del comú, per tant, va més enllà de les formes d’auto-regulació dels recursos d’ús comú identificades per Elinor Ostrom. No es tracta (només) d’establir formes de govern comunitàries per a un determinat tipus d’objectes -béns o serveis- amb unes característiques específiques (no excloents però amb rivalitat en el seu ús) o sotmesos a un determinat règim de propietat (ni públic ni privat), sinó que s’entén el comú com una manera de fer, com quelcom relacional. És a dir, el comú és una praxis, una acció (commoning) que posa en relació persones i organitzacions que comparteixen interessos de naturalesa comunitària (col·lectiva) i que desenvolupen una sèrie d’activitats i dinàmiques d’estar en comú (being-in-common) per satisfer aquests interessos des de la comunitat, al marge de l’estat i del mercat. Una forma de governança que s’alimenta des de baix i que es fonamenta en la col·laboració i la cooperació entre ciutadans i organitzacions comunitàries, que són capaços de treballar plegats per assolir uns objectius compartits en relació a problemes de naturalesa col·lectiva.  Des d’aquesta perspectiva, la governança del comú esdevé una forma de regulació social de base ciutadana, radicalment democràtica i amb un fort potencial emancipador.

Ara bé, com es concreta això? Què és exactament la comunitat? I, sobretot, quin és el paper de les administracions públiques en aquesta “nova” forma de governança? O, en altres paraules, què poden fer els governs del canvi per fomentar-la i, perquè no, convertir-la en hegemònica?

Bé, anem a pams. En primer lloc, la governança del comú es concreta practicant, fent, experimentant. De fet, no estem parlant de quelcom totalment nou, sinó que disposem de nombroses iniciatives, tant institucionals com comunitàries, que apunten en aquesta direcció. Experiències com les identificades al llibre recentment publicat per Ismael Blanco i Ricard Goma -“El municipalisme del bé comú”-. Pràctiques que en el context actual prenen un nou significat, de les quals podem aprendre molt i que ens han de servir per continuar experimentant.

En segon lloc, la governança del comú, en tant que vol posar la ciutadania i al conjunt dels actors comunitaris al centre de l’acció política, ha de tenir una forta dimensió local, però no pot esdevenir localista. Les comunitats proactives sorgeixen fonamentalment en l’àmbit local (ara també a l’àmbit digital), un àmbit que té, sens dubte, la virtut de la proximitat. És precisament per això que la governança del comú ha de ser municipalista. Però no podem obviar que l’àmbit local, avui, no deixa de ser un node en la complexa geografia de la vida comunitària. Tant l’origen com les respostes dels problemes col·lectius avui en dia són de naturalesa clarament multiescalar i, per tant, cal articular formes de governança multinivell que tinguin en compte les diferents escales i els diferents nivells de govern.

I per últim, la governança del comú es diferencia de la governança participativa impulsada per molts ajuntaments abans de la crisi pel fet que no està dirigida per actors governamentals. La governança del comú sorgeix des de baix, des de la comunitat, i té un fort component d’horitzontalitat, d’auto-organització i d’autonomia. Ara bé, això no vol dir que els actors governamentals no puguin tenir un paper rellevant en aquesta forma de governança (promovent-la, facilitant-la, dotant-la dels recursos necessaris, establint un marc regulador que faciliti les pràctiques comunitàries, cooperatives i col·laboratives, etc.), o que puguin formar-ne part com un actor més de la xarxa comunitària. La comunitat està configurada per una xarxa complexa de ciutadania, actors i organitzacions que, en la governança en comú, es relacionen, s’articulen i col·laboren entre sí per donar resposta a problemes compartits. D’entre aquests actors comunitaris, n’hi ha que poden tenir una naturalesa público-institucional, com per exemple les escoles, els centres cívics, els dinamitzadors comunitaris o determinats serveis socials, entre d’altres.

De fet, la governança del comú difícilment podrà esdevenir hegemònica si no compta amb l’aposta decidida dels poders públics per fer-ho possible. En altres paraules, la governança del comú hauria de sustentar-se en un canvi de rol dels governs pel que fa a la seva relació amb els poders pre-establerts (elits, mercats, però també estats). Si la governança del comú ha estat pràcticament inexistent fins ara és perquè el capitalisme neoliberal ha esdevingut el model dominant, un fet que ha estat possible gràcies al rol que han jugat els poders estatals. En aquest context, els governs de diferent nivell (estatals, regionals, però també locals) han tendit a posicionar-se al costat dels grans interessos econòmics, especialment en determinats àmbits de política pública com l’urbanisme o el desenvolupament econòmic. Això s’ha produït ha través de múltiples pràctiques: regulant a favor d’aquests interessos, alimentant la bombolla immobiliària abans de la crisi, invertint en determinades infraestructures (per exemple l’AVE enlloc de les Rodalies), rescatant als bancs i no a les persones, fomentant els partenariats público-privats o minimitzant els mecanismes de governança participativa en favor de les dinàmiques de mercat. La governança del comú, doncs, només serà possible si els governs deixen d’estar al costat dels grans interessos pre-existents, deixen de reproduir les actuals relacions de poder, i passen a estar al costat de la gent humil; esdevenint així una palanca de canvi per apoderar les classes populars. Heus aquí un dels grans reptes dels nous governs del canvi.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s