Quan perdem, aprenem. Tot un futur per començar.

Article publicat a la Revista Treball el 14 d’octubre de 2015

En un altre context (i amb lògica de vella política), el mal resultat electoral de CSQEP es podria haver relativitzat. Tant en escons com en percentatge de vot, l’escrutini ha situat CSQEP en la mitjana del què ha obtingut ICV-EUiA en els darrers 10 anys. De fet, només hi ha un registre que, salvant totes les distàncies, supera el nombre absolut de vots aconseguits per CSQEP el 27S (366.494): el del PSUC de 1980 (507.753). Amb aquestes dades a la mà, els resultats no són tant dolents. Ara bé, CSQEP s’havia creat, manifestament, per esdevenir una alternativa de govern amb possibilitats de disputar l’hegemonia política a CDC, tal i com s’havia aconseguit feia pocs mesos a Barcelona i altres municipis. Si partim d’aquest ambiciós objectiu, aleshores és evident que CSQEP no va assolir, ni de bon tros, les expectatives generades.

Entomar el resultat com un fracàs, tal i com han fet les direccions de les diferents formacions implicades a CSQEP, és un primer pas indispensable per rectificar i continuar avançant. A diferència de JxS (una aliança processista, conjuntural i, per tant, probablement efímera), la confluència de l’esquerra transformadora és una proposta que té molt més recorregut i que, repensant-se i reconfigurant-se, pot consolidar-se com una alternativa de govern a Catalunya. No perdem de vista que, tot i els 28 anys de govern de CiU, Catalunya és un país majoritàriament d’esquerres. Ni el PSC, a la baixa des de fa temps i havent renunciat a la seva tradició catalanista; ni la CUP, que mai ha tingut aspiracions de govern, semblen en condicions d’ocupar la centralitat política de l’esquerra a Catalunya. Només un espai de confluència de l’esquerra alternativa pot jugar aquest paper.

Ara bé, com passar d’un mal resultat electoral a esdevenir una alternativa de canvi? Anem a pams. El primer que cal fer és identificar les claus de la derrota, que ben segur són múltiples i complexes. No hi entraré en detall perquè ja han estat analitzades a bastament, però com a mínim caldria destaca-ne tres. Primer, el caràcter plebiscitari de les eleccions, amb la qüestió nacional com a únic eix de debat. Un debat en el que CSQEP, limitant-se a defensar el dret a decidir, no s’ha posicionat prou clarament. Segon, les debilitats d’una confluència que, condicionada pel tipus de comicis i per la manca de temps, no ha aconseguit ni replicar ni escalar les bases de l’èxit de les municipals. No era fàcil. A ningú se li escapa que CSQEP respon més a una suma de sigles que a un espai construït des de baix i, el que és pitjor, essent així no ha sabut treure partit dels actius d’aquestes sigles. I per últim, una campanya poc encertada que no ha aconseguit mobilitzar l’electorat indecís, ans al contrari. S’ha fet una aposta per donar protagonisme al nucli central de Podemos que, sense acabar de comprendre la realitat catalana, ha utilitzat un discurs de lògica estatal propi de qui concorre a unes eleccions generals. Un discurs fora de lloc i de context que no ha funcionat.

Però també hi ha hagut encerts, i és important destacar-los. Independentment del resultat, crec que l’aposta per la confluència és, sens dubte, un d’aquests encerts. No només perquè és la única manera possible de construir una hegemonia alternativa sinó perquè, tal i com es va demostrar a les municipals, és una via guanyadora. No ho ha estat en aquests comicis, però pot tornar a ser-ho en un futur immediat. Tot apunta a un nou avançament electoral a Catalunya que, aquest cop sí, podria tenir un caràcter realment constituent. Si això succeeix, la confluència de l’esquerra transformadora serà clau per liderar un procés constituent des de baix, des de l’apoderament de les classes populars.

Un segon element a posar en valor és la cohesió en el sí d’ICV que, en un context clarament advers, ha estat capaç d’integrar federalistes i independentistes sense fracturar-se. Mantenir aquesta cohesió és fonamental per poder ocupar la centralitat política en el moment actual.

I per últim, cal valoritzar els arguments desenvolupats per CSQEP, doncs estan carregats de raó i tenen ara més recorregut que mai. Com apuntava en Quim Brugué fa pocs dies, l’escenari sorgit del 27S podria fer recular el procés a la pantalla anterior, la del dret a decidir. De fet, cada cop són més les veus, com la d’Alex Salmond, que conclouen que el resultat del 27S evidencia la necessitat de celebrar un referèndum. L’estratègia plebiscitària ha estat excloent, ha empetitit el gran acord social i polític pel dret a decidir i ha generat crispació. En aquest context, CSQEP és la única formació d’esquerres que pot defensar polítiques socials realment transformadores sense estar subordinada a cap força de tall neoliberal. I, al mateix temps, CSQEP és la única formació que pot assumir la difícil tasca de recosir la societat catalana de les ferides generades per la confrontació entre els dos blocs del plebiscit.

És a partir d’aquests i molts altres actius i aprenentatges que cal continuar construint una alternativa política de futur. Una alternativa que haurà d’estar oberta a treballar colze a colze amb la resta de formacions d’esquerres del país i que, al meu entendre, hauria de tenir en compte els següents elements.

Consolidar un espai de confluència. El cicle electoral d’aquest 2015 ha obligat a gestar espais de confluència amb poc temps i una certa precipitació. Després de les eleccions generals, caldria consolidar un espai polític estable, a escala nacional i que sigui ampli, obert, plural i capaç d’aglutinar diferents sectors, actors i corrents; tal i com va fer el PSUC en el seu dia. Un espai que, respectant les diferents tradicions, trajectòries i formes de fer, superi les actuals organitzacions, sumi noves adhesions, aprofiti els actius de les formacions amb tradició històrica i incorpori les dinàmiques de la nova política. És a dir, que situï la societat civil en el centre de la vida política.

Revisió del discurs. ICV es defineix com una formació catalanista i ecosocialista. El compromís tant amb l’eix nacional com amb l’eix social, per tant, hauria de ser inequívoc. El discurs nacional de CSQEP en campanya s’ha reduït a la defensa del dret a l’autodeterminació, sense realitzar una proposta clara de model territorial. És necessari concretar una proposta que, d’acord amb la tradició catalanista d’ICV, hauria d’apostar decididament per la construcció d’una República Catalana plenament sobirana, sense que això sigui contradictori amb defensar la via del referèndum per definir el tipus de relació amb l’Estat espanyol. Aquest discurs, que ja fou defensat per ICV el 9N i que és present en el manifest fundacional de CSQEP, ha quedat ocult durant la campanya. Per construir una nova hegemonia d’esquerres a Catalunya en el moment actual, aquesta ha de ser una qüestió central; conjuntament amb la defensa d’una democràcia del bé comú que assenti les bases d’un nou model econòmic i social, alternatiu al capitalisme neoliberal i basat en la igualtat social, la gestió col·lectiva i la radicalitat democràtica.

Un projecte de país. Un projecte guanyador per a Catalunya no pot ser exclusivament metropolità, ha de ser un projecte per al conjunt de la nació, entesa com un sol poble. El nou espai de confluència, per tant, ha d’aconseguir ocupar la centralitat en el catalanisme d’esquerres; esdevenint un projecte compartit per les classes populars d’arreu del territori. Per fer-ho, cal dotar de múscul l’organització fora de l’àmbit metropolità i construir un discurs sòlid que vertebri el territori al voltant d’un projecte de país.

En definitiva, com diverses veus ja estan apuntant, es tractaria d’una ambiciosa refundació del PSUC en base als elements centrals de la seva cultura política, aquells que en Jordi Guillot resumia com: ideals emancipatoris, catalanisme popular, adaptabilitat i unitat. ICV, que és una organització altament resilient, ha de jugar un paper determinant en aquest procés. No pas per resistir enfront un escenari de canvi, sinó per definir el sentit transformador del canvi social. Sens dubte, ICV ha d’ésser un agent actiu en el lideratge, necessàriament col·lectiu, d’aquest procés. Complex, però altament il·lusionant. Al davant, tot un futur per començar. Ens hi posem?

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s