La proposta dels comuns

Article publicat a Nació Digital amb Ramon Arnabat el 27 de gener de 2019

A les portes del judici de l’1 d’octubre, amb els governs català i espanyol sense rumb ni pressupostos i amb una nova reunió de la taula de diàleg a la vista, la política catalana està a punt de transcórrer per uns mesos plens d’incerteses que poden ser decisius per a la cohesió i el progrés de la societat catalana.

La situació és tan excepcional que correm el risc de centrar tots els nostres esforços en la més que necessària lluita contra la repressió. Des de Catalunya en Comú, però, considerem també que cal mantenir la mirada llarga i aprofitar el moment per fer propostes polítiques concretes que ens permetin avançar en la via del diàleg, doncs s’ha evidenciat que aquesta és la única via que no està condemnada al fracàs.

Ara més que mai és necessari articular una proposta que cerqui àmplies majories socials i polítiques a Catalunya. Una proposta que, òbviament, passa per transformar l’actual marc constitucional espanyol; però que també ha de fer transitar l’independentisme cap a noves estratègies inclusives i majoritàries. No demanem a ningú que renunciï a les seves idees, però sí que demanem a tots els actors que surtin de les seves posicions enrocades i s’orientin a trobar solucions. Al nostre entendre, el reconeixement de la plena sobirania de Catalunya i del seu dret a l’autodeterminació hauria de ser el punt de trobada, i és aquí on volem posar el focus de la nostra proposta.

Catalunya en Comú té com a horitzó convertir l’Estat espanyol en un Estat Plurinacional que mantingui una relació de caràcter confederal respecte Catalunya. Aquesta proposta, que beu de la tradició majoritària del republicanisme catalanista, parteix de la idea segons la qual les sobiranies són divisibles i es poden compartir i, al mateix temps, entén que la ciutadania de Catalunya, com a nació, constituïm una comunitat política sobirana amb el dret irrenunciable a determinar lliurement el nostre futur.

Estem convençudes que aquesta pot ser una via de solució ja que, sense excloure a ningú, obre la porta a poder anar més o menys enllà en el nivell d’autogovern de Catalunya, sempre que s’assoleixin àmplies majories socials que ho recolzin. Per avançar en aquesta direcció plantegem dos instruments concrets: la Llei de Claredat i la Constitució Catalana. Vegem-los amb una mica més de detall.

La Llei de Claredat és l’instrument que ha d’establir les bases per a la celebració de qualsevol tipus de referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Una llei que, per a nosaltres, s’hauria de fonamentar en tres elements: la necessitat de majories qualificades en el resultat del referèndum, l’àmplia mobilització ciutadana en el mateix i l’incentiu de la via de l’acord bilateral sobre allò que es sotmet a votació.

La Constitució Catalana, d’altra banda, és l’eina que ens ha de permetre fer efectiu el reconeixement de totes les sobiranies de Catalunya, tot superant l’actual marc estatutari. Alguns han volgut menystenir aquesta proposta tot dient que “estem parlant d’un Estatut amb un altre nom”. Doncs no. Per començar, a diferència d’un Estatut d’Autonomia, la Constitució Catalana no requeriria de l’aprovació del Congrés de Diputats, sinó que seria aprovada pel Parlament de Catalunya i votada en referèndum pel poble de Catalunya (òbviament a partir d’un nou marc constitucional espanyol que així ho permetés, tal i com succeeix en els estats federals).

A través d’una Constitució Catalana com la que plantegem, Catalunya podria decidir lliurement en quins àmbits manté la seva plena sobirania amb exclusivitat i en quins la comparteix amb l’Estat espanyol o amb la UE, cosa que amb el marc autonòmic actual tampoc és possible. La Constitució, a més, serviria per assentar les bases d’un nou model de país i, mitjançant el desplegament dels poders legislatiu, executiu i judicial a Catalunya, podríem blindar constitucionalment tota una colla de drets econòmics, laborals, socials i ambientals que el marc constitucional actual no garanteix amb efectivitat. També s’establiria un nou sistema de finançament específic per a Catalunya, que per a nosaltres hauria de consistir en una hisenda pròpia i solidària.

I, no menys important, podríem definir una nova articulació de sobiranies amb el món local, dotant els nostres pobles i ciutats de més autonomia, competències i finançament… En fi, qui digui que això és autonomisme o “peix al cove”, simplement no vol entendre allò que estem proposant.

Vivim temps confusos que ens exigeixen propostes valentes i precises que ens permetin sortir de la situació de bloqueig institucional en què ens trobem. Els comuns tenim l’obligació de detallar passos concrets que s’ajustin a la realitat de cada moment per assolir el model de país definit en el nostre Ideari. I això és, ni més ni menys, el que hem fet en els diferents documents aprovats en els òrgans interns de Catalunya en Comú, sense canviar ni una sola coma de l’ideari aprovat en la nostra assemblea fundacional.

En tots cas, per concloure i per clarificar algunes de les interpretacions que s’han fet de la nostra proposta, em limitaré a concretar allò que per a nosaltres podria de ser el primer article de la Constitució Catalana que proposem: Catalunya és una nació sobirana que, constituïda en República i d’acord amb aquesta Constitució, comparteix part de les seves sobiranies amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea. Es pot afirmar que aquesta no és una proposta independentista, perquè efectivament no ho és, però en cap cas es pot dir que no és sobiranista.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s