Article publicat a eldiario.es el 25 d’octubre de 2018

La recent creació de la plataforma Sobiranistes podria portar-nos a creure que dins dels comuns hi ha unes veus que son sobiranistes i unes altres que no ho son; de la mateixa manera que l’espai dels Comuns Federalistes indueix a pensar que només una part dels comuns beu de la tradició federalista. Si acceptéssim aquesta premissa, aleshores arribaríem a la conclusió que la proposta política dels comuns ha de trobar un equilibri entre aquestes dues posicions, que, d’altra banda, no hi ha dubte que s’han d’escoltar i han de dialogar. Els equilibris, però, sovint son inestables. Entendre-ho d’aquesta manera, a més, seria reproduir cap endins l’error que, al meu entendre, es va cometre a les passades eleccions catalanes, quan vam acabar jugant un rol de mediadors entre el bloc de la DUI i el del 155. Crec que aquest no ha de ser el nostre paper, sinó que hem de ser capaços de defensar una proposta pròpia que generi unitat dins l’espai. El moment és complex i difícil, però hem de ser conscients que continuem sent la única formació política que, pel caràcter inclusiu del què proposem, podem aconseguir vertebrar unes majories de país prou àmplies com per esdevenir solució a l’actual conflicte polític.

La proposta política recollida a l’ideari de Catalunya en Comú és plenament sobiranista. Concebem Catalunya com una nació amb dret a decidir lliurement el seu futur. Entenem el sobiranisme des del progressisme i la radicalitat democràtica. Posant a les persones al centre de l’acció política, creiem fermament que som els ciutadans i ciutadanes els que hem de poder decidir sobre totes les qüestions. Ser sobiranista no és sinònim de ser independentista. De fet, el sobiranisme progressista que defensem s’oposa frontalment al nacionalisme conservador i excloent que podem veure en una part de l’independentisme actual.

Al mateix temps, la proposta dels comuns beu indubtablement de la tradició federalista. El principi fonamental del federalisme rau en concebre la sobirania com a divisible i entendre que una comunitat política sobirana -una nació- pot decidir compartir o cedir part de la seva sobirania. Això és el que fan, per exemple, tots els estats membres de la UE. Però també és el que fa l’Estat de Nova York quan dota a la ciutat de Nova York de capacitat per regular el preu dels lloguers. Quan els comuns proposem una República Catalana en el marc d’un Estat Plurinacional, però també quan apostem pel municipalisme del bé comú, estem dient justament això: la sobirania és divisible i es pot compartir. La nostra proposta, doncs, pretén articular sobiranies a diferents escales, responent a les característiques d’una nova època on el paper dels Estats-Nació està fortament qüestionat. La proposta del PSOE, en canvi, subordina el federalisme al nacionalisme d’Estat, doncs implica que és la nació dominant la que s’apropia de l’Estat. Aquesta visió és totalment antagònica a la proposta plurinacional dels comuns.

En síntesi, els comuns proposem una relació de caràcter confederal entre Catalunya i l’Estat espanyol. Això implica reconèixer que Catalunya és un nació sobirana que té dret a decidir com comparteix aquesta sobirania, i també com l’apropa als problemes reals de la gent a través dels ajuntaments. Aquesta proposta és sobiranista, és municipalista, beu de la tradició federalista i és solució.