Quan perdem, aprenem. Tot un futur per començar.

Article publicat a la Revista Treball el 14 d’octubre de 2015

En un altre context (i amb lògica de vella política), el mal resultat electoral de CSQEP es podria haver relativitzat. Tant en escons com en percentatge de vot, l’escrutini ha situat CSQEP en la mitjana del què ha obtingut ICV-EUiA en els darrers 10 anys. De fet, només hi ha un registre que, salvant totes les distàncies, supera el nombre absolut de vots aconseguits per CSQEP el 27S (366.494): el del PSUC de 1980 (507.753). Amb aquestes dades a la mà, els resultats no són tant dolents. Ara bé, CSQEP s’havia creat, manifestament, per esdevenir una alternativa de govern amb possibilitats de disputar l’hegemonia política a CDC, tal i com s’havia aconseguit feia pocs mesos a Barcelona i altres municipis. Si partim d’aquest ambiciós objectiu, aleshores és evident que CSQEP no va assolir, ni de bon tros, les expectatives generades.

Entomar el resultat com un fracàs, tal i com han fet les direccions de les diferents formacions implicades a CSQEP, és un primer pas indispensable per rectificar i continuar avançant. A diferència de JxS (una aliança processista, conjuntural i, per tant, probablement efímera), la confluència de l’esquerra transformadora és una proposta que té molt més recorregut i que, repensant-se i reconfigurant-se, pot consolidar-se com una alternativa de govern a Catalunya. No perdem de vista que, tot i els 28 anys de govern de CiU, Catalunya és un país majoritàriament d’esquerres. Ni el PSC, a la baixa des de fa temps i havent renunciat a la seva tradició catalanista; ni la CUP, que mai ha tingut aspiracions de govern, semblen en condicions d’ocupar la centralitat política de l’esquerra a Catalunya. Només un espai de confluència de l’esquerra alternativa pot jugar aquest paper.

Ara bé, com passar d’un mal resultat electoral a esdevenir una alternativa de canvi? Anem a pams. El primer que cal fer és identificar les claus de la derrota, que ben segur són múltiples i complexes. No hi entraré en detall perquè ja han estat analitzades a bastament, però com a mínim caldria destaca-ne tres. Primer, el caràcter plebiscitari de les eleccions, amb la qüestió nacional com a únic eix de debat. Un debat en el que CSQEP, limitant-se a defensar el dret a decidir, no s’ha posicionat prou clarament. Segon, les debilitats d’una confluència que, condicionada pel tipus de comicis i per la manca de temps, no ha aconseguit ni replicar ni escalar les bases de l’èxit de les municipals. No era fàcil. A ningú se li escapa que CSQEP respon més a una suma de sigles que a un espai construït des de baix i, el que és pitjor, essent així no ha sabut treure partit dels actius d’aquestes sigles. I per últim, una campanya poc encertada que no ha aconseguit mobilitzar l’electorat indecís, ans al contrari. S’ha fet una aposta per donar protagonisme al nucli central de Podemos que, sense acabar de comprendre la realitat catalana, ha utilitzat un discurs de lògica estatal propi de qui concorre a unes eleccions generals. Un discurs fora de lloc i de context que no ha funcionat.

Però també hi ha hagut encerts, i és important destacar-los. Independentment del resultat, crec que l’aposta per la confluència és, sens dubte, un d’aquests encerts. No només perquè és la única manera possible de construir una hegemonia alternativa sinó perquè, tal i com es va demostrar a les municipals, és una via guanyadora. No ho ha estat en aquests comicis, però pot tornar a ser-ho en un futur immediat. Tot apunta a un nou avançament electoral a Catalunya que, aquest cop sí, podria tenir un caràcter realment constituent. Si això succeeix, la confluència de l’esquerra transformadora serà clau per liderar un procés constituent des de baix, des de l’apoderament de les classes populars.

Un segon element a posar en valor és la cohesió en el sí d’ICV que, en un context clarament advers, ha estat capaç d’integrar federalistes i independentistes sense fracturar-se. Mantenir aquesta cohesió és fonamental per poder ocupar la centralitat política en el moment actual.

I per últim, cal valoritzar els arguments desenvolupats per CSQEP, doncs estan carregats de raó i tenen ara més recorregut que mai. Com apuntava en Quim Brugué fa pocs dies, l’escenari sorgit del 27S podria fer recular el procés a la pantalla anterior, la del dret a decidir. De fet, cada cop són més les veus, com la d’Alex Salmond, que conclouen que el resultat del 27S evidencia la necessitat de celebrar un referèndum. L’estratègia plebiscitària ha estat excloent, ha empetitit el gran acord social i polític pel dret a decidir i ha generat crispació. En aquest context, CSQEP és la única formació d’esquerres que pot defensar polítiques socials realment transformadores sense estar subordinada a cap força de tall neoliberal. I, al mateix temps, CSQEP és la única formació que pot assumir la difícil tasca de recosir la societat catalana de les ferides generades per la confrontació entre els dos blocs del plebiscit.

És a partir d’aquests i molts altres actius i aprenentatges que cal continuar construint una alternativa política de futur. Una alternativa que haurà d’estar oberta a treballar colze a colze amb la resta de formacions d’esquerres del país i que, al meu entendre, hauria de tenir en compte els següents elements.

Consolidar un espai de confluència. El cicle electoral d’aquest 2015 ha obligat a gestar espais de confluència amb poc temps i una certa precipitació. Després de les eleccions generals, caldria consolidar un espai polític estable, a escala nacional i que sigui ampli, obert, plural i capaç d’aglutinar diferents sectors, actors i corrents; tal i com va fer el PSUC en el seu dia. Un espai que, respectant les diferents tradicions, trajectòries i formes de fer, superi les actuals organitzacions, sumi noves adhesions, aprofiti els actius de les formacions amb tradició històrica i incorpori les dinàmiques de la nova política. És a dir, que situï la societat civil en el centre de la vida política.

Revisió del discurs. ICV es defineix com una formació catalanista i ecosocialista. El compromís tant amb l’eix nacional com amb l’eix social, per tant, hauria de ser inequívoc. El discurs nacional de CSQEP en campanya s’ha reduït a la defensa del dret a l’autodeterminació, sense realitzar una proposta clara de model territorial. És necessari concretar una proposta que, d’acord amb la tradició catalanista d’ICV, hauria d’apostar decididament per la construcció d’una República Catalana plenament sobirana, sense que això sigui contradictori amb defensar la via del referèndum per definir el tipus de relació amb l’Estat espanyol. Aquest discurs, que ja fou defensat per ICV el 9N i que és present en el manifest fundacional de CSQEP, ha quedat ocult durant la campanya. Per construir una nova hegemonia d’esquerres a Catalunya en el moment actual, aquesta ha de ser una qüestió central; conjuntament amb la defensa d’una democràcia del bé comú que assenti les bases d’un nou model econòmic i social, alternatiu al capitalisme neoliberal i basat en la igualtat social, la gestió col·lectiva i la radicalitat democràtica.

Un projecte de país. Un projecte guanyador per a Catalunya no pot ser exclusivament metropolità, ha de ser un projecte per al conjunt de la nació, entesa com un sol poble. El nou espai de confluència, per tant, ha d’aconseguir ocupar la centralitat en el catalanisme d’esquerres; esdevenint un projecte compartit per les classes populars d’arreu del territori. Per fer-ho, cal dotar de múscul l’organització fora de l’àmbit metropolità i construir un discurs sòlid que vertebri el territori al voltant d’un projecte de país.

En definitiva, com diverses veus ja estan apuntant, es tractaria d’una ambiciosa refundació del PSUC en base als elements centrals de la seva cultura política, aquells que en Jordi Guillot resumia com: ideals emancipatoris, catalanisme popular, adaptabilitat i unitat. ICV, que és una organització altament resilient, ha de jugar un paper determinant en aquest procés. No pas per resistir enfront un escenari de canvi, sinó per definir el sentit transformador del canvi social. Sens dubte, ICV ha d’ésser un agent actiu en el lideratge, necessàriament col·lectiu, d’aquest procés. Complex, però altament il·lusionant. Al davant, tot un futur per començar. Ens hi posem?

Advertisements

Confluències

Article publicat a la Revista Treball el 05 de juny de 2015

Després de la victòria de Barcelona en Comú i l´èxit de moltes altres candidatures d’unitat arreu del país, s’obre un nou repte per a l’esquerra alternativa a Catalunya: la possibilitat d’articular una (o diverses) candidatures de confluència de cara a les properes eleccions al Parlament. El primer que cal dir és que, amb l’excepció de Podem, les principals organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora fa temps que treballen en aquesta direcció, tot i que ho fan per separat: l’assemblea ‘Ara és demà’ organitzada per ICV-EUiA, les Trobades d’Unitat Popular promogudes per la CUP o la manifesta voluntat de Procés Constituent que, des del primer dia, aposta per la unitat de les esquerres.

Majories guanyadores. Els darrers sondejos realitzats abans de les eleccions municipals ja apuntaven que l’esquerra alternativa va a l’alça, fet que es va poder constatar el passat 24M. Segons aquests sondejos, les forces de l’esquerra transformadora podrien passar fàcilment dels 16 diputats actuals que sumen la CUP i ICV-EUiA a 25-30 escons, superant així els millors resultats del PSUC. El 24M, però, també va quedar palès que la confluència no només suma, sinó que pot multiplicar. Així, segons quina sigui l’estratègia que finalment acabin adoptant les diferents formacions, no és gens descabellat pensar que, juntes, podrien arribar a sumar 35 actes. En un Parlament altament fragmentat com el que hi haurà a partir del 27S, és molt probable que la força guanyadora ho sigui amb 30-35 diputats i que les possibles majories s’hagin de construir al voltant de tres pols: ERC, CiU i l’esquerra alternativa. El que està en joc, per tant, no és només el fet de poder guanyar unes eleccions, sinó la possibilitat d’articular una majoria parlamentària que sigui capaç de liderar un procés constituent des de l’esquerra.

El que sembla evident, però, és que si no hi ha algun tipus de confluència la majoria d’esquerres serà aritmèticament difícil i políticament inviable. A ningú se li escapa que les possibilitats són múltiples: el model Barcelona (sense la CUP), el model Badalona (sense ICV-EUiA), el model de múltiples confluències (per exemple ICV-EUiA-Podem per un costat i CUP-PC per un altre) o un nou model Catalunya amb el suport d’aquestes i/o altres forces. Aquest darrer, tanmateix, a banda de ser poc probable no està clar que acabi multiplicant resultats, doncs podria comportar una certa fuga de vots. Tot i que segurament no totes les opcions poden conduir a una victòria electoral, n’hi ha diverses que podrien garantir una majoria d’esquerres a la cambra catalana. Una majoria que, d’altra banda, pot ser absolutament determinant si tenim en compte que probablement CiU i ERC no obtindran suficient recolzament com per bastir una majoria independentista en solitari.

Ara bé, com s’hauria de produir aquesta confluència per ser exitosa? Quins són els riscos i els reptes que caldria afrontar? Que podem aprendre de les experiències locals?

Objectiu comú. Vivim una situació d’excepcionalitat, per dos grans motius. Per una banda, l’emergència social derivada de la crisi i les polítiques neoliberals que l’han acompanyada/causada. Per altra banda, l’inici d’un procés constituent sorgit, en bona mesura, de la mobilització i l’auto-organització ciutadana per fer front a aquest escenari. L’objectiu comú, per tant, hauria d’abordar les dues qüestions: construir alternatives a les polítiques d’austeritat per fer front a l’emergència social i, al mateix temps, anar més enllà de la lògica institucional-electoral per tal de catalitzar un canvi real. No es tracta (només) de guanyar uns comicis, ni tan sols de fer caure un govern. Es tracta, al meu entendre, de fer que siguin les classes populars les que liderin el procés constituent que s’iniciarà a Catalunya després del 27S. Es tracta, per tant, de canviar les regles del joc, d’ensorrar el sistema actual i crear-ne un de nou, de substituir l’ordre establert per unes noves formes de regulació radicalment democràtiques i socialment justes. Si aquest és l’objectiu comú, aleshores caldrà centrar els esforços en fer-ho possible, entenent que ja hi haurà temps en el marc del propi procés constituent per treballar les discrepàncies de forma participada amb el conjunt de la ciutadania.

Del carrer a les urnes, i tornar al carrer. Les institucions són una eina clau per a la transformació social, però no la única. El canvi social fa temps que s’està produint des del carrer, amb mobilitzacions de resistència, però també amb els nous paradigmes i els nous imaginaris col.lectius sorgits del 15M. Moltes de les lluites socials que han confluït al carrer, han entès que han de guanyar les institucions per poder materialitzar la transformació social a la que aspiren. Aquest és el gran èxit del 24M: la confluència entre la mobilització veïnal i les formacions polítiques, generant un conglomerat d’organitzacions i ciutadans/es caracteritzat per una nova manera de fer política. Aquesta és la confluència que cal mantenir ara, després de les eleccions, per ésser veritablement transformadora. Allà on s’ha guanyat a les urnes, cal tornar al carrer per materialitzar el canvi. I aquest és també el gran repte d’una confluència a nivell nacional: una nova dialèctica entre el carrer i les institucions que vagi molt més enllà d’una suma de partits.

Base ciutadana. Si es vol multiplicar, i no només sumar, la clau està en ampliar la base. No es tracta d’arribar a un acord per dalt, des de les cúpules de determinades organitzacions, sinó de construir quelcom nou, col·lectivament i des de baix. La ciutadania i les organitzacions socials han de ser protagonistes i no espectadors d’aquest procés. D’altra banda, una candidatura de base ciutadana requereix proximitat i, per tant, serà molt important articular la confluència en i des del territori. El treball per barris de Barcelona en Comú ha de ser ara un treball per comarques. Certament, el canvi d’escala i la manca de temps podria conduir, precipitadament, a configurar una unió de formacions polítiques que aspiressin a sumar ciutadans i organitzacions socials. Seria un error. De fet, aquest seria el recorregut invers al que va seguir Guanyem Barcelona: una plataforma ciutadana que va saber sumar formacions polítiques.

Nous lideratges. Per fer que la confluència de l’esquerra sigui una realitat és imprescindible un lideratge que s’allunyi dels tradicionals líders heroics, jeràrquics i masculins. Això no vol dir canviar les cares de les persones que estan al capdavant de determinades organitzacions, sinó canviar les maneres de fer. Les experiències locals ens demostren que la democratització del lideratge, a partir de xarxes horitzontals en què tothom col·labora des de la seva autonomia, són extraordinàriament efectives. Cal, doncs, articular xarxes d’acció col·lectiva (formades per ciutadans/es i organitzacions socials i polítiques, que interactuïn tant presencial com virtualment) orientades a liderar el canvi social a Catalunya. La xarxa ha de ser qui lideri el canvi.

Respecte mutu i economia dels desacords morals. Segurament no serà difícil fer confluir diferents organitzacions i persones que comparteixen el diagnòstic sobre la situació d’emergència social en què es troba Catalunya actualment. Ara bé, caldrà ser capaços de trobar punts en comú pel que fa als objectius, les propostes, els processos i els mètodes de treball. Per fer-ho, serà important que tothom sigui generós, però també ho serà treballar, des del respecte mutu, sobre allò que uneix i no tant sobre allò que divideix. És el que els teòrics de la deliberació anomenen l’economia dels desacords morals. Cal reconèixer, a més, que tothom té capacitats i coses positives a aportar.

Innovació democràtica. Els processos de confluència a nivell local han demostrat una enorme capacitat d’innovació democràtica, no només organitzativament sinó també en les formes de treballar, debatre i decidir (construcció col.lectiva del programa, treball col.laboratiu, organització en xarxa, validació de decisions, etc.). Internet ha jugat un paper determinant, però ofereix encara moltes altres possibilitats que es podrien explorar en el salt a l’àmbit nacional. Nous mecanismes que democratitzin encara més els processos de debat i de presa de decisions, tant dins de la candidatura com amb el conjunt de la ciutadania un cop es configuri el grup parlamentari. Eines més sofisticades per prendre decisions, com els sistemes de votació electrònica d’Agora Voting, poden ser d’utilitat per abordar la major complexitat de l’escala nacional. Aquest tipus d’instruments es podrien fer servir tant per implicar a la ciutadania en la quotidianitat de l’activitat parlamentària com per resoldre possibles discrepàncies en el si del propi grup parlamentari, obeint a les bases o, fins i tot, obeint al conjunt de la ciutadania a través d’innovadors exercicis de democràcia radical. A més, permetrien superar les restriccions imposades per les dinàmiques representatives de la política tradicional, on s’assumeix que, per norma, un grup parlamentari ha de votar en bloc. Em semblaria realment innovador democràticament, per exemple, que en determinades ocasions els membres d’un mateix grup parlamentari votessin a la cambra de forma diferenciada, responent proporcionalment als resultats d’una votació electrònica prèvia. Seria una nova forma de manar obeint i, al mateix temps, permetria explicitar la diversitat de posicions en el si de la pròpia candidatura.

Estratègia guanyadora. Per últim, per assolir una majoria d’esquerres caldrà utilitzar estratègies guanyadores. Les pròpies característiques d’una candidatura d’aquest estil (base ciutadana, treball col·laboratiu, dinàmiques participatives, causes justes, etc.) ja són una bona garantia d’èxit. Al mateix temps, però, també caldrà dotar-se de candidats i candidates guanyadores (referents, no líders) i utilitzar els mitjans de comunicació, les xarxes socials i qualsevol altre recurs que pugui contribuir a la victòria. Aquí tothom juga les seves cartes. Si es vol guanyar, l’esquerra alternativa també haurà de jugar les seves, desacomplexadament.

La innovació a les portes d’un canvi social

Article publicat a eldiario.es el 20 de maig de 2015

Les eleccions del proper diumenge poden marcar un punt d’inflexió en molts municipis on diferents candidatures de confluència tenen serioses opcions de guanyar les institucions i convertir-se en artífexs d’un canvi social històric. Certament, el canvi ja fa temps que ha començat: amb el 15M i els nous imaginaris col·lectius, amb les múltiples respostes socialment innovadores impulsades des de la societat civil per fer front a les conseqüències de la crisi o amb les incomptables accions de resistència col·lectiva enfront les polítiques d’austeritat. Ara bé, com es materialitzarà aquest canvi a les institucions si candidatures com Barcelona en Comú guanyen els ajuntaments? Quins són els reptes i els riscos que hauran d’afrontar?

Un dels principals reptes serà aconseguir ser realment revolucionaris des del punt de vista democràtic i, al mateix temps, donar resposta als problemes socials de la ciutadania, que no són pocs. A banda de superar les resistències que ben segur sorgiran des de les pròpies dinàmiques actualment instaurades en les institucions, caldrà trobar la manera per fer que eficàcia (fer que les coses passin) i democràcia (fer les coses de forma participada i inclusiva) no siguin conceptes incompatibles sinó complementaris. En aquest sentit, caldrà experimentar amb noves formes de lideratge col·lectiu, radicalment democràtiques, que garanteixin que el canvi, efectivament, s’esdevé.

En tots dos fronts (el democràtic i el social) caldrà combinar transformacions estructurals, que poden requerir el seu temps; amb accions puntuals, que s’haurien de produir de manera ràpida per tal de visibilitzar que el canvi és de debò. En qualsevol cas, però, la capacitat d’innovació (pensar fora dels marcs pre-establerts) i el potencial transformador (canviar realment les relacions de poder) haurien de ser factors que marquin la diferència. En aquest sentit, propostes com decidir participadament el 5% del pressupost dels districtes podrien resultar, francament, poc ambicioses.

Històricament hem vist com les millores assolides a través de la innovació i les lluites socials mai han aconseguit aniquilar del tot les injustícies contra les que combaten. Mentre les innovacions en el camp econòmic-empresarial solen ser totalment irreversibles (quan un canvi tecnològic, organitzatiu o productiu funciona no hi ha marxa enrere), en el cas de la innovació social sempre hi grans poders econòmics i polítics disposats no només a aturar el canvi social sinó també a desmuntar-lo un cop aquest ja ha aconseguit instaurar-se. Les retallades i privatitzacions en serveis bàsics que hem viscut en aquests darrers anys o el retrocés en drets socials i civils en són clars exemples.

Seria un error, per tant, fiar totes les expectatives de canvi social en les pràctiques socialment innovadores. Innovar -trobar noves respostes que ens permetin satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania des de l’apoderament- és un requisit indispensable per al canvi social, però no és suficient. Cal, també, salvaguardar els èxits que s’han anat aconseguint històricament, avaluar i millorar tot allò que ja funciona, resistir davant les amenaces externes i pressionar perquè el canvi social es multipliqui cap a altres territoris i altres nivells de govern. El canvi social, doncs, requereix de múltiples estratègies que s’han d’executar simultàniament: innovar, salvaguardar, avaluar-planificar, resistir, protestar…

És precisament per aquest motiu que les candidatures de confluència, fusionant nous activismes urbans i vells moviments veïnals, articulant formacions polítiques històriques i noves organitzacions, i combinant la lluita al carrer amb el govern de les institucions, poden esdevenir enormes agències col·lectives de canvi social.

Experiències com la del Figaró, on una agrupació d’electors (CAF) va guanyar l’ajuntament fa 12 anys, ens demostren que governar entre veïns és possible i, fent-ho, el potencial transformador a nivell local és extraordinari. La crisi interna viscuda al sí del govern d’aquest petit municipi del Vallès Oriental, però, mostra també les dificultats d’aquestes experimentals formes de govern, tal i com relata el documental “L’Esma del Temps”. S’evidencia, per exemple, la necessitat i la importància de codis ètics que marquin les pautes d’aquesta nova manera de fer política.

Qualsevol tipus d’experimentació porta inevitablement a errors, d’això n’hem de ser ben conscients. Ara bé, innovar i experimentar és l’únic que ens pot permetre construir una nova realitat social, política i econòmica. Mantenir-nos en l’estatus quo, en l’ordre establert, ben segur que no ens portarà més enllà d’on ja som. El repte, doncs, és ser capaços d’aprendre dels errors per continuar avançant, per continuar transformant.

Crítica a la resiliència urbana: per una ciutat realment transformadora

Article publicat a eldiario.es el 23 de gener de 2015

Cada cop més sentim a parlar de la resiliència com un concepte aplicable als estudis urbans. El terme fa referència a la capacitat d’un territori (una ciutat, un barri, una comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals (huracans, inundacions, terratrèmols), o l’esgotament de recursos naturals (el petroli, l’aigua), són potser els casos més significatius. Més recentment, però, el terme s’ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmico-financera. Els analistes ens diuen que les ciutats i els barris resilients són aquells que millor han “resistit” els impactes de la crisi, o els que han sabut “adaptar-se” al nou escenari; mentre que els estrategues ens adverteixen que, d’ara endavant, hem de construir entorns urbans resilients i intel·ligents (smart cities), que siguin capaços “d’anticipar-se” a les futures pertorbacions.

Des dels seus orígens en l’Ecologia, on s’associa la resiliència d’un ecosistema amb la seva capacitat per retornar al seu equilibri inicial, el terme ha evolucionat i ha incorporat la idea de l’adaptació. És a dir, ser resilient no només vol dir resistir davant d’un canvi, sinó també adaptar-se al nou escenari, assolint un nou equilibri que mantingui les funcionalitats del sistema.

Aplicar aquesta noció de la resiliència a les ciutats, tal i com fan els discursos dominants d’institucions com el Banc Mundial o la Comissió Europea però també moltes de les ciutats que han incorporat el concepte en la seva planificació estratègica (Londres, Leeds o Hong Kong, entre d’altres), implica dues grans assumpcions. S’assumeix, primer, que existia un equilibri econòmic i social desitjable abans de la crisi i, segon, que és possible o bé retornar a aquesta situació (persistir) o bé assolir un nou equilibri (diversificació dels sectors productius, noves formes de relació entre Estat, mercat i societat civil, etc.), sense posar en dubte les bases, els valors i les funcions del sistema (adaptació). Entesa així, la resiliència ens pot abocar cegament a retornar a aquell model de ciutat en el qual hi resideixen, precisament, les causes de la bombolla inmobiliària i de la posterior crisi econòmico-financera.

Només des d’una repolitització del concepte, qüestionant-nos la seva finalitat en cada cas i obrint el debat sobre quin model de resiliència volem, podrem anar més enllà d’aquesta visió restrictiva. Des d’aquesta perspectiva, no ens podem preguntar només quins són els factors de resiliència urbana d’un o altre territori, sinó que ens hem d’interrogar també sobre els objectius, els valors, els guanyadors i els perdedors que hi ha al darrere de cada model de resiliència. Només així podrem donar cabuda a una resiliència realment transformadora, que vagi més enllà de la persistència i l’adaptació i aposti per una transformació profunda del sistema, del model de ciutat i de les funcionalitats associades a l’etapa pre-crisi.

Certament, estudis com el “Barris i Crisi” impulsat per l’IGOP (http://barrisicrisi.wordpress.com) demostren que la crisi no ha afectat per igual a tots els territoris i que, efectivament hi ha uns barris que són més resilients que d’altres. Factors com les pròpies característiques sòcio-urbanes d’un barri, les inversions públiques rebudes, l’històric de mobilització veïnal, la capacitat de col·laboració entre els actors governamentals i no-governamentals, o la construcció d’un sentiment d’orgull de barri són, en efecte, factors de resiliència urbana que expliquen que mentre uns territoris han vist multiplicar la seva vulnerabilitat (més atur, més desnonaments, més exclusió social, més problemes de convivència, etc.), altres han tingut una major capacitat per contenir els efectes de la crisi.

Ben segur que podem aprendre molt dels factors que expliquen la resiliència de barris com Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), Pardinyes (Lleida) o Santa Eugènia (Girona). Ara bé, són factors que ens condueixen a un canvi de model? Qüestionen les funcionalitats del sistema? Són replicables en l’actual context post-crisi? No serà que les dinàmiques transformadores no es donen en aquests barris “resistents” sinó que es produeixen a partir de l’auto-organització ciutadana en barris com Ciutat Meridiana? Potser és en els barris més vulnerables on, precisament per la magnitud dels impactes de la crisi i per la incapacitat de les institucions públiques per fer-hi front, trobem pràctiques alternatives, socialment innovadores, basades en la solidaritat i la cooperació, que poden alimentar un nou model de resiliència realment transformador. Com afirmen Peter Hall i Michèle Lamont en el seu darrer llibre (Social Resilience in the Neoliberal Era, Cambridge, 2013) potser és l’actual context post-crisi el que pot fer emergir noves oportunitats, noves eines i noves alternatives per respondre, qüestionar i transformar el projecte neoliberal avui dominant.

Llei de consultes: entre la vella i la nova participació

Article publicat a la Revista Treball el 5 de setembre de 2014

La ponència parlamentària sobre la llei de consultes ha fet una bona feina convertint el que havia de ser la llei de “la” consulta en una llei de participació ciutadana. El text fa un pas de gegant regulant un nou instrument, les consultes no refrendàries, a través del qual es podrien generalitzar i normalitzar les pràctiques de democràcia directa al nostre país. A més, la llei contempla la iniciativa ciutadana amb caràcter preceptiu. És a dir, si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, la ciutadania podrà sol·licitar que es dugui a terme una consulta o un procés participatiu i el govern interpel·lat estarà obligat a fer-ho. Són dues novetats molt significatives que, sens dubte, responen a una nova manera de fer política a través de la qual la ciutadania pot guanyar molt protagonisme.

Votar és una forma de participació ciutadana, però no la única. També podem participar proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquesta línia la llei també regula formalment els processos institucionals de participació, uns instruments que molts ajuntaments ja fa més de 15 anys que impulsen i que la mateixa Generalitat ha posat en pràctica en àmbits com la planificació territorial, l’aigua, el paisatge, el canvi climàtic o els residus. No és menys cert que, amb algunes excepcions, moltes d’aquestes experiències han tingut dèficits importants i no han satisfet les expectatives que, entre tots, havíem generat. Per mirar de fer front a aquesta situació, la llei estableix les bases per garantir uns mínims de qualitat en aquests processos: en fixa les fases, requereix que s’elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.

Paradoxalment, però, en els darrers 5 anys l’ús de processos participatius per part de les diferents administracions s’ha reduït dràsticament, al mateix temps que aquests s’han demostrat inadequats, rígids i molt poc útils a l’hora de donar respostes efectives als problemes derivats de les conseqüències de la crisi. Això no vol dir que no sigui més necessari que mai promoure mecanismes institucionals de participació ciutadana, però evidencia que cal pensar en nous formats i que, sobretot, cal comptar amb la complicitat d’una ciutadania que cada cop desconfia més de tot allò que prové dels poders públics. Si no s’aconsegueix que la ciutadania s’apropiï d’aquests processos, se’ls senti seus, difícilment podran ser exitosos.

En aquest sentit, la iniciativa ciutadana reconeguda en la llei obre la porta a promoure noves formes de participació, de caràcter institucional però sorgides des de baix. L’èxit d’aquestes noves experiències, però, dependrà de la capacitat que tinguin els diferents agents (administració, promotors de la iniciativa i altres organitzacions de la societat civil) per innovar i per posar-se d’acord en el seu disseny i la seva implementació.

No podem obviar, per últim, que on realment està participant la ciutadania avui, a banda de les diferents mobilitzacions, és en les múltiples experiències socialment innovadores que, des de la societat civil, estan implementant solucions enfront aquelles problemàtiques que les institucions no són capaces de resoldre: les accions contra els desnonaments de la PAH, els horts urbans, els bancs d’aliments, les experiències de finances ètiques, els espais culturals autogestionats o els bancs del temps són, tots ells, exemples en els quals la ciutadania participa actuant, fent coses que donen resposta a problemàtiques concretes.

Seria un error pensar que aquest tipus de pràctiques no tenen res a veure amb la participació institucional o no es beneficiarien d’un marc normatiu que les pogués promoure. Tot i que moltes d’aquestes experiències poden produir-se al marge o fins i tot en contra dels poders públics; la seva capacitat d’impacte i de transformació social es pot veure altament incrementada si s’estableixen formes de col·laboració amb l’administració pública. Es tractaria, per tant, d’avançar cap a un nou escenari on les polítiques públiques siguin coproduides, en condicions d’igualtat, entre les institucions i la societat civil. Malauradament aquesta nova manera d’entendre la participació; que s’origina des de baix i no per una invitació institucional, que té més a veure amb el fer que amb el parlar i que requereix d’unes relacions molt més horitzontals entre els diferents agents; no queda recollida en aquesta llei.

Participació ciutadana: més enllà de “la” consulta

Article publicat a eldiario.es el 29 de juliol de 2014

El Parlament ja ha aprovat, en comissió, la proposició de llei de consultes populars no refrendàries i d’altres formes de participació ciutadana, la mal anomenada “llei de consultes”. Mal anomenada perquè no regula totes les consultes (cal recordar que els referèndums també són consultius, no són vinculats i des de l’any 2010 estan regulats en una llei catalana) i perquè aquesta llei no només regularà les consultes mitjançant votació sinó també altres formes de participació.

Crec que cal posar l’accent en aquest segon element. A ningú se li escapa que aquesta és una llei que s’ha fet per “la” consulta. El risc era evident: de la mateixa manera que alguns defensen l’autodeterminació, però només per a Catalunya i no per a altres pobles, podia passar que aquells que parlen de radicalitat democràtica quan es refereixen al 9N, s’oblidessin de l’aprofundiment democràtic en la resta d’àmbits i qüestions. De fet, aquest era el punt de partida.

Afortunadament, però, la ponència parlamentària ha fet una bona feina i finalment això no ha estat així. La llei reconeix que la participació ciutadana no s’esgota amb les eines de democràcia directa, que en qualsevol cas suposen un gran avenç legislatiu. Participar és incidir en la presa de decisions públiques. Això es pot fer votant, però també es pot fer proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquest sentit, la llei regula unes bones bases per dur a terme processos institucionals de participació orientats a promoure la intervenció de la ciutadania en les polítiques públiques: en fixa les fases, estableix alguns criteris de qualitat democràtica, requereix que s’elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.

Certament, ni les consultes ni els processos participatius seran vinculants. Tot i això, sí que s’obliga al govern de la Generalitat i als governs locals a respondre davant dels resultats d’una consulta i s’estableix que la memòria dels processos participatius haurà d’incloure un apartat específic explicant els efectes del procés sobre l’actuació de l’administració convocant.

La llei, d’altra banda, reconeix la iniciativa ciutadana tant per a les consultes no refrendàries com per als processos participatius. És a dir, la ciutadania podrà sol·licitar que es duguin a terme aquest tipus d’instruments. Si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, aleshores el govern interpel·lat estarà obligat a impulsar la consulta o el procés participatiu que s’hagi sol·licitat. Aquesta és potser la novetat més significativa, ja que converteix aquesta llei en un instrument en mans del poble, responent així a les noves formes de fer política que bona part de la ciutadania està reclamant. A partir d’ara, doncs, serà responsabilitat del govern de la Generalitat i dels governs locals, però també de la ciutadania, que es generalitzi i es normalitzi l’ús d’aquest tipus de pràctiques polítiques.

Malauradament la llei conté també alguna aberració significativa ja que, a banda de fer una discutible selecció de les modalitats de participació que es regulen, contempla les enquestes com un instrument participatiu. Oi que el català i el valencià són científicament la mateixa llengua, per més que hi hagi una llei que digui el contrari? Doncs al meu entendre les enquestes no poden ser considerades un instrument participatiu, per més que aquesta llei així ho estableixi. A través de la demoscòpia podem descriure i analitzar l’opinió pública, però en cap cas a través de les enquestes la ciutadania pren part activament en els processos de presa de decisions públiques. Més enllà de la manca de rigor en la definició, la qüestió és preocupant perquè obre la porta a simplificar qualsevol procés participatiu a la realització d’una enquesta. Feta la llei, feta la trampa.

Entre la vella i la nova política

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 5 de febrer de 2014

Tot i que tant el debat nacional com el social viuen un moment de gran intensitat, és evident que aquests dos eixos ja no són suficients per entendre la política catalana. L’anomenada crisi de la de la democràcia ha fet aflorar un nou debat: entre la nova i la vella política. L’esclat del 15M, la multiplicació de les lluites socials i veïnals i l’emergència d’experiències socialment innovadores ja fa temps que han situat aquest nou tema a l’agenda política.

El clam popular per una nova manera d’entendre i de fer política interpel·la directament a les institucions i els seus representants. Però no tots actuen de la mateixa manera. Els nous actors parlamentaris (CUP i C’s, salvant les diferències) s’erigeixen en abanderats de les noves formes de fer contra els partits tradicionals. Els partits grans, amb responsabilitats de govern, s’han vist forçats a posicionar-se, no per voluntat pròpia, sinó com a conseqüència de la pressió ciutadana. La resposta, però, ha estat superficial: aparentment canvien algunes coses (mesures per a la transparència) però no s’impulsen grans canvis estructurals. Continuen ancorats en la vella política. Per ERC, d’altra banda, sembla que la nova política no va més enllà de la consulta sobiranista. Mentre que a can PSC, tot i l’atrevida aposta per unes primàries obertes i els discursos renovadors d’alguns dels seus membres, la direcció nacional continua imposant la lògica del command and control pròpia de la vella política: partit, disciplina, jerarquia, homogeneïtat…

Una menció a part es mereixen ICV i EUiA. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assemblea oberta promoguda per la coalició ecosocialista. Em va semblar un experiment realment interessant: 1.700 persones debatent (participant) en petits grups sobre lluites compartides i sobre la construcció d’una alternativa política. Tot i que alguns parlaments i la presència dels sindicats majoritaris sonaven a vella política, la música general era la d’una nova forma de fer. El caràcter obert de l’acte, la diversitat dels participants i el mètode de treball aportaven, sens dubte, elements de nova política.

És cert que el format i les consignes recordaven molt a altres experiències recents com la Trobada d’Unitat Popular organitzada per la CUP o l’Assemblea Oberta del Procés Constituent. Tanmateix, la proposta és especialment rellevant quan sorgeix d’un actor clarament significat en la política institucional. Sense renunciar a les institucions com a principal eina de transformació social, el missatge no donava lloc a dubtes. Primer, posicionament clar d’ICV-EUiA com una força que vol promoure la nova política. I segon, des de la lògica de la nova política la coalició reclama participar en la construcció d’un nou subjecte polític a Catalunya que aglutini les forces polítiques i socials d’esquerres. Explícitament van reconèixer que sols no aconseguiran canviar les institucions, i per això busquen la complicitat de velles i noves organitzacions de canvi social, que sí que han aconseguit mobilitzar a la ciutadania en els darrers anys. Al mateix temps, es reivindiquen com un actor polític que, amb gairebé 80 anys d’història, ha de ser tingut en compte a l’hora de construir aquesta alternativa.

Es fa difícil preveure les possibilitats d’èxit de la proposta. Certament, l’aprovació de la llei electoral podria facilitar el sorgiment de noves formes d’organització en xarxa que reflectissin millor la complexitat de la societat actual. Ara bé, la unitat de les esquerres difícilment veurà la llum si no es construeix des de baix i a partir de noves relacions basades en la confiança, el reconeixement de la diversitat i la generositat.