Article publicat a la Revista Treball el 5 de setembre de 2014

La ponència parlamentària sobre la llei de consultes ha fet una bona feina convertint el que havia de ser la llei de “la” consulta en una llei de participació ciutadana. El text fa un pas de gegant regulant un nou instrument, les consultes no refrendàries, a través del qual es podrien generalitzar i normalitzar les pràctiques de democràcia directa al nostre país. A més, la llei contempla la iniciativa ciutadana amb caràcter preceptiu. És a dir, si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, la ciutadania podrà sol·licitar que es dugui a terme una consulta o un procés participatiu i el govern interpel·lat estarà obligat a fer-ho. Són dues novetats molt significatives que, sens dubte, responen a una nova manera de fer política a través de la qual la ciutadania pot guanyar molt protagonisme.

Votar és una forma de participació ciutadana, però no la única. També podem participar proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquesta línia la llei també regula formalment els processos institucionals de participació, uns instruments que molts ajuntaments ja fa més de 15 anys que impulsen i que la mateixa Generalitat ha posat en pràctica en àmbits com la planificació territorial, l’aigua, el paisatge, el canvi climàtic o els residus. No és menys cert que, amb algunes excepcions, moltes d’aquestes experiències han tingut dèficits importants i no han satisfet les expectatives que, entre tots, havíem generat. Per mirar de fer front a aquesta situació, la llei estableix les bases per garantir uns mínims de qualitat en aquests processos: en fixa les fases, requereix que s’elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.

Paradoxalment, però, en els darrers 5 anys l’ús de processos participatius per part de les diferents administracions s’ha reduït dràsticament, al mateix temps que aquests s’han demostrat inadequats, rígids i molt poc útils a l’hora de donar respostes efectives als problemes derivats de les conseqüències de la crisi. Això no vol dir que no sigui més necessari que mai promoure mecanismes institucionals de participació ciutadana, però evidencia que cal pensar en nous formats i que, sobretot, cal comptar amb la complicitat d’una ciutadania que cada cop desconfia més de tot allò que prové dels poders públics. Si no s’aconsegueix que la ciutadania s’apropiï d’aquests processos, se’ls senti seus, difícilment podran ser exitosos.

En aquest sentit, la iniciativa ciutadana reconeguda en la llei obre la porta a promoure noves formes de participació, de caràcter institucional però sorgides des de baix. L’èxit d’aquestes noves experiències, però, dependrà de la capacitat que tinguin els diferents agents (administració, promotors de la iniciativa i altres organitzacions de la societat civil) per innovar i per posar-se d’acord en el seu disseny i la seva implementació.

No podem obviar, per últim, que on realment està participant la ciutadania avui, a banda de les diferents mobilitzacions, és en les múltiples experiències socialment innovadores que, des de la societat civil, estan implementant solucions enfront aquelles problemàtiques que les institucions no són capaces de resoldre: les accions contra els desnonaments de la PAH, els horts urbans, els bancs d’aliments, les experiències de finances ètiques, els espais culturals autogestionats o els bancs del temps són, tots ells, exemples en els quals la ciutadania participa actuant, fent coses que donen resposta a problemàtiques concretes.

Seria un error pensar que aquest tipus de pràctiques no tenen res a veure amb la participació institucional o no es beneficiarien d’un marc normatiu que les pogués promoure. Tot i que moltes d’aquestes experiències poden produir-se al marge o fins i tot en contra dels poders públics; la seva capacitat d’impacte i de transformació social es pot veure altament incrementada si s’estableixen formes de col·laboració amb l’administració pública. Es tractaria, per tant, d’avançar cap a un nou escenari on les polítiques públiques siguin coproduides, en condicions d’igualtat, entre les institucions i la societat civil. Malauradament aquesta nova manera d’entendre la participació; que s’origina des de baix i no per una invitació institucional, que té més a veure amb el fer que amb el parlar i que requereix d’unes relacions molt més horitzontals entre els diferents agents; no queda recollida en aquesta llei.