Article publicat a El Periódico de Catalunya el 5 de febrer de 2014

Tot i que tant el debat nacional com el social viuen un moment de gran intensitat, és evident que aquests dos eixos ja no són suficients per entendre la política catalana. L’anomenada crisi de la de la democràcia ha fet aflorar un nou debat: entre la nova i la vella política. L’esclat del 15M, la multiplicació de les lluites socials i veïnals i l’emergència d’experiències socialment innovadores ja fa temps que han situat aquest nou tema a l’agenda política.

El clam popular per una nova manera d’entendre i de fer política interpel·la directament a les institucions i els seus representants. Però no tots actuen de la mateixa manera. Els nous actors parlamentaris (CUP i C’s, salvant les diferències) s’erigeixen en abanderats de les noves formes de fer contra els partits tradicionals. Els partits grans, amb responsabilitats de govern, s’han vist forçats a posicionar-se, no per voluntat pròpia, sinó com a conseqüència de la pressió ciutadana. La resposta, però, ha estat superficial: aparentment canvien algunes coses (mesures per a la transparència) però no s’impulsen grans canvis estructurals. Continuen ancorats en la vella política. Per ERC, d’altra banda, sembla que la nova política no va més enllà de la consulta sobiranista. Mentre que a can PSC, tot i l’atrevida aposta per unes primàries obertes i els discursos renovadors d’alguns dels seus membres, la direcció nacional continua imposant la lògica del command and control pròpia de la vella política: partit, disciplina, jerarquia, homogeneïtat…

Una menció a part es mereixen ICV i EUiA. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assemblea oberta promoguda per la coalició ecosocialista. Em va semblar un experiment realment interessant: 1.700 persones debatent (participant) en petits grups sobre lluites compartides i sobre la construcció d’una alternativa política. Tot i que alguns parlaments i la presència dels sindicats majoritaris sonaven a vella política, la música general era la d’una nova forma de fer. El caràcter obert de l’acte, la diversitat dels participants i el mètode de treball aportaven, sens dubte, elements de nova política.

És cert que el format i les consignes recordaven molt a altres experiències recents com la Trobada d’Unitat Popular organitzada per la CUP o l’Assemblea Oberta del Procés Constituent. Tanmateix, la proposta és especialment rellevant quan sorgeix d’un actor clarament significat en la política institucional. Sense renunciar a les institucions com a principal eina de transformació social, el missatge no donava lloc a dubtes. Primer, posicionament clar d’ICV-EUiA com una força que vol promoure la nova política. I segon, des de la lògica de la nova política la coalició reclama participar en la construcció d’un nou subjecte polític a Catalunya que aglutini les forces polítiques i socials d’esquerres. Explícitament van reconèixer que sols no aconseguiran canviar les institucions, i per això busquen la complicitat de velles i noves organitzacions de canvi social, que sí que han aconseguit mobilitzar a la ciutadania en els darrers anys. Al mateix temps, es reivindiquen com un actor polític que, amb gairebé 80 anys d’història, ha de ser tingut en compte a l’hora de construir aquesta alternativa.

Es fa difícil preveure les possibilitats d’èxit de la proposta. Certament, l’aprovació de la llei electoral podria facilitar el sorgiment de noves formes d’organització en xarxa que reflectissin millor la complexitat de la societat actual. Ara bé, la unitat de les esquerres difícilment veurà la llum si no es construeix des de baix i a partir de noves relacions basades en la confiança, el reconeixement de la diversitat i la generositat.