Article publicat a La Vanguardia el 12 de juny de 2011

El moviment del 15M ha posat sobre la taula el debat entorn la qualitat ètica i democràtica del nostre sistema polític en un moment en què el descrèdit de la ciutadania vers la política institucional és cada cop més gran. Hem pogut constatar-ho en les darreres eleccions municipals, amb un 45% d’abstenció i un fort augment tant del vot en blanc (4,1%) com del vot nul (1,72%). També són significatives les dades dels darrers comicis autonòmics a Catalunya, a través dels quals es va escollir un Parlament que només representa al 54,83% de la ciutadania. Tenim, per tant, una important crisi de representativitat i, en conseqüència, de legitimitat.

Aquest, però, no és l’únic problema de la nostra democràcia. Tenim també un dèficit de funcionalitat. En altres paraules, les polítiques públiques que estan produint els nostres governs no són capaces de donar respostes satisfactòries a les expectatives i les necessitats dels ciutadans.

Sembla, doncs, que cada cop es fa més necessari avaluar la nostra democràcia i qüestionar-se si hi pot haver una altra manera de fer les coses. L’avaluació de la qualitat de les democràcies, de fet, s’ha convertit en una pràctica força extesa al llarg de la última dècada. Diverses organitzacions internacionals han desenvolupat índexs per fer-ho (The Economist, Polity IV, Freedom House). Tots ells, però, han tendit a vincular la democràcia amb el sistema polític i les seves institucions, analitzant qüestions com el sistema electoral, la separació de poders o els drets i llibertats individuals, sempre des de l’òptica de la democràcia liberal-representativa. En canvi, no s’han detingut a analitzar la qualitat democràtica de les polítiques públiques impulsades pels governs.

Per millorar la qualitat de la nostra democràcia i fer front a la desafecció política, però, no n’hi ha prou amb canviar la llei electoral i dur a terme determinades reformes al sistema. Cal que ens fixem també amb les característiques dels processos d’elaboració de les polítiques públiques. Els polítics, d’una vegada per totes, haurien d’entendre que el vot dels ciutadans no és un xec en blanc. La democràcia no es construeix cada quatre anys, s’ha de construir cada dia. Per fer-ho, però, calen noves maneres de fer política, nous estils i nous instruments que permetin canalitzar les demandes i que potenciïn que els poders públics no només governin per al poble sinó que ho facin amb el poble.

Diversos autors han teoritzat sobre aquesta qüestió. Benjamin Barber va publicar l’any 1984 el llibre “Strong democracy: Participatory Politics for a New Age” on qüestionava la democràcia liberal-representativa. Recuperant els principis de la democràcia antiga i seguint la tradició republicana, Barber apostava per una democràcia forta basada en la idea d’una comunitat autogovernada de ciutadans. Seguint aquesta tendència, autors com Gutmann i Thompson (2004) o Habermas (1999) defensen un model diferent d’administració pública, capaç d’elaborar les seves polítiques a partir de la deliberació. És a dir, una administració que escolti, que fomenti el debat i que promogui la implicació de la ciutadania en la presa de decisions públiques.

Aquest nou model de democràcia, que pot concretar-se amb matisos i noms diversos -participativa, deliberativa, directa-, ja s’ha començat a posar en pràctica en alguns indrets. Hem vist recentment el cas d’Islàndia, si bé hi ha altres experiències, sobretot a nivell local, que ja fa temps que estan treballant en pràctiques d’aprofundiment democràtic que van molt més enllà d’un simple referèndum. Exemples pioners com el dels pressupostos participatius del Brasil han demostrat que és possible fer-ho. També a casa nostra trobem alguns municipis com el Figaró o Santa Cristina d’Aro que han apostat decididament per una altra manera de fer política i se n’han sortit amb èxit.

És evident que encara hi ha molt camp per recórrer i no hi ha receptes màgiques: cal innovar per trobar noves formes de fer política que es basin en la transparència, el rendiment de comptes i la participació. Els tradicionals consells consultius no són suficients per fer front a aquest repte. Cal pensar en altres formes de participació més flexibles, més obertes i que realment responguin a les necessitats de la població. Cal apostar per nous mecanismes que garanteixin la pluralitat i la igualtat, que siguin capaços de sistematitzar les aportacions de la ciutadania, que arribin a resultats concrets, que s’apliquin sobre qüestions realment rellevants i que dotin al poble de poder de decisió. Aquest nou model requereix de voluntat política, temps i recursos, és cert. Però, al mateix temps, reverteix en unes millors polítiques públiques, més creatives, més ajustades als problemes reals de cada territori i, sobretot, més justes.