La innovació a les portes d’un canvi social

Article publicat a eldiario.es el 20 de maig de 2015

Les eleccions del proper diumenge poden marcar un punt d’inflexió en molts municipis on diferents candidatures de confluència tenen serioses opcions de guanyar les institucions i convertir-se en artífexs d’un canvi social històric. Certament, el canvi ja fa temps que ha començat: amb el 15M i els nous imaginaris col·lectius, amb les múltiples respostes socialment innovadores impulsades des de la societat civil per fer front a les conseqüències de la crisi o amb les incomptables accions de resistència col·lectiva enfront les polítiques d’austeritat. Ara bé, com es materialitzarà aquest canvi a les institucions si candidatures com Barcelona en Comú guanyen els ajuntaments? Quins són els reptes i els riscos que hauran d’afrontar?

Un dels principals reptes serà aconseguir ser realment revolucionaris des del punt de vista democràtic i, al mateix temps, donar resposta als problemes socials de la ciutadania, que no són pocs. A banda de superar les resistències que ben segur sorgiran des de les pròpies dinàmiques actualment instaurades en les institucions, caldrà trobar la manera per fer que eficàcia (fer que les coses passin) i democràcia (fer les coses de forma participada i inclusiva) no siguin conceptes incompatibles sinó complementaris. En aquest sentit, caldrà experimentar amb noves formes de lideratge col·lectiu, radicalment democràtiques, que garanteixin que el canvi, efectivament, s’esdevé.

En tots dos fronts (el democràtic i el social) caldrà combinar transformacions estructurals, que poden requerir el seu temps; amb accions puntuals, que s’haurien de produir de manera ràpida per tal de visibilitzar que el canvi és de debò. En qualsevol cas, però, la capacitat d’innovació (pensar fora dels marcs pre-establerts) i el potencial transformador (canviar realment les relacions de poder) haurien de ser factors que marquin la diferència. En aquest sentit, propostes com decidir participadament el 5% del pressupost dels districtes podrien resultar, francament, poc ambicioses.

Històricament hem vist com les millores assolides a través de la innovació i les lluites socials mai han aconseguit aniquilar del tot les injustícies contra les que combaten. Mentre les innovacions en el camp econòmic-empresarial solen ser totalment irreversibles (quan un canvi tecnològic, organitzatiu o productiu funciona no hi ha marxa enrere), en el cas de la innovació social sempre hi grans poders econòmics i polítics disposats no només a aturar el canvi social sinó també a desmuntar-lo un cop aquest ja ha aconseguit instaurar-se. Les retallades i privatitzacions en serveis bàsics que hem viscut en aquests darrers anys o el retrocés en drets socials i civils en són clars exemples.

Seria un error, per tant, fiar totes les expectatives de canvi social en les pràctiques socialment innovadores. Innovar -trobar noves respostes que ens permetin satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania des de l’apoderament- és un requisit indispensable per al canvi social, però no és suficient. Cal, també, salvaguardar els èxits que s’han anat aconseguint històricament, avaluar i millorar tot allò que ja funciona, resistir davant les amenaces externes i pressionar perquè el canvi social es multipliqui cap a altres territoris i altres nivells de govern. El canvi social, doncs, requereix de múltiples estratègies que s’han d’executar simultàniament: innovar, salvaguardar, avaluar-planificar, resistir, protestar…

És precisament per aquest motiu que les candidatures de confluència, fusionant nous activismes urbans i vells moviments veïnals, articulant formacions polítiques històriques i noves organitzacions, i combinant la lluita al carrer amb el govern de les institucions, poden esdevenir enormes agències col·lectives de canvi social.

Experiències com la del Figaró, on una agrupació d’electors (CAF) va guanyar l’ajuntament fa 12 anys, ens demostren que governar entre veïns és possible i, fent-ho, el potencial transformador a nivell local és extraordinari. La crisi interna viscuda al sí del govern d’aquest petit municipi del Vallès Oriental, però, mostra també les dificultats d’aquestes experimentals formes de govern, tal i com relata el documental “L’Esma del Temps”. S’evidencia, per exemple, la necessitat i la importància de codis ètics que marquin les pautes d’aquesta nova manera de fer política.

Qualsevol tipus d’experimentació porta inevitablement a errors, d’això n’hem de ser ben conscients. Ara bé, innovar i experimentar és l’únic que ens pot permetre construir una nova realitat social, política i econòmica. Mantenir-nos en l’estatus quo, en l’ordre establert, ben segur que no ens portarà més enllà d’on ja som. El repte, doncs, és ser capaços d’aprendre dels errors per continuar avançant, per continuar transformant.

Crítica a la resiliència urbana: per una ciutat realment transformadora

Article publicat a eldiario.es el 23 de gener de 2015

Cada cop més sentim a parlar de la resiliència com un concepte aplicable als estudis urbans. El terme fa referència a la capacitat d’un territori (una ciutat, un barri, una comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals (huracans, inundacions, terratrèmols), o l’esgotament de recursos naturals (el petroli, l’aigua), són potser els casos més significatius. Més recentment, però, el terme s’ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmico-financera. Els analistes ens diuen que les ciutats i els barris resilients són aquells que millor han “resistit” els impactes de la crisi, o els que han sabut “adaptar-se” al nou escenari; mentre que els estrategues ens adverteixen que, d’ara endavant, hem de construir entorns urbans resilients i intel·ligents (smart cities), que siguin capaços “d’anticipar-se” a les futures pertorbacions.

Des dels seus orígens en l’Ecologia, on s’associa la resiliència d’un ecosistema amb la seva capacitat per retornar al seu equilibri inicial, el terme ha evolucionat i ha incorporat la idea de l’adaptació. És a dir, ser resilient no només vol dir resistir davant d’un canvi, sinó també adaptar-se al nou escenari, assolint un nou equilibri que mantingui les funcionalitats del sistema.

Aplicar aquesta noció de la resiliència a les ciutats, tal i com fan els discursos dominants d’institucions com el Banc Mundial o la Comissió Europea però també moltes de les ciutats que han incorporat el concepte en la seva planificació estratègica (Londres, Leeds o Hong Kong, entre d’altres), implica dues grans assumpcions. S’assumeix, primer, que existia un equilibri econòmic i social desitjable abans de la crisi i, segon, que és possible o bé retornar a aquesta situació (persistir) o bé assolir un nou equilibri (diversificació dels sectors productius, noves formes de relació entre Estat, mercat i societat civil, etc.), sense posar en dubte les bases, els valors i les funcions del sistema (adaptació). Entesa així, la resiliència ens pot abocar cegament a retornar a aquell model de ciutat en el qual hi resideixen, precisament, les causes de la bombolla inmobiliària i de la posterior crisi econòmico-financera.

Només des d’una repolitització del concepte, qüestionant-nos la seva finalitat en cada cas i obrint el debat sobre quin model de resiliència volem, podrem anar més enllà d’aquesta visió restrictiva. Des d’aquesta perspectiva, no ens podem preguntar només quins són els factors de resiliència urbana d’un o altre territori, sinó que ens hem d’interrogar també sobre els objectius, els valors, els guanyadors i els perdedors que hi ha al darrere de cada model de resiliència. Només així podrem donar cabuda a una resiliència realment transformadora, que vagi més enllà de la persistència i l’adaptació i aposti per una transformació profunda del sistema, del model de ciutat i de les funcionalitats associades a l’etapa pre-crisi.

Certament, estudis com el “Barris i Crisi” impulsat per l’IGOP (http://barrisicrisi.wordpress.com) demostren que la crisi no ha afectat per igual a tots els territoris i que, efectivament hi ha uns barris que són més resilients que d’altres. Factors com les pròpies característiques sòcio-urbanes d’un barri, les inversions públiques rebudes, l’històric de mobilització veïnal, la capacitat de col·laboració entre els actors governamentals i no-governamentals, o la construcció d’un sentiment d’orgull de barri són, en efecte, factors de resiliència urbana que expliquen que mentre uns territoris han vist multiplicar la seva vulnerabilitat (més atur, més desnonaments, més exclusió social, més problemes de convivència, etc.), altres han tingut una major capacitat per contenir els efectes de la crisi.

Ben segur que podem aprendre molt dels factors que expliquen la resiliència de barris com Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), Pardinyes (Lleida) o Santa Eugènia (Girona). Ara bé, són factors que ens condueixen a un canvi de model? Qüestionen les funcionalitats del sistema? Són replicables en l’actual context post-crisi? No serà que les dinàmiques transformadores no es donen en aquests barris “resistents” sinó que es produeixen a partir de l’auto-organització ciutadana en barris com Ciutat Meridiana? Potser és en els barris més vulnerables on, precisament per la magnitud dels impactes de la crisi i per la incapacitat de les institucions públiques per fer-hi front, trobem pràctiques alternatives, socialment innovadores, basades en la solidaritat i la cooperació, que poden alimentar un nou model de resiliència realment transformador. Com afirmen Peter Hall i Michèle Lamont en el seu darrer llibre (Social Resilience in the Neoliberal Era, Cambridge, 2013) potser és l’actual context post-crisi el que pot fer emergir noves oportunitats, noves eines i noves alternatives per respondre, qüestionar i transformar el projecte neoliberal avui dominant.

Llei de consultes: entre la vella i la nova participació

Article publicat a la Revista Treball el 5 de setembre de 2014

La ponència parlamentària sobre la llei de consultes ha fet una bona feina convertint el que havia de ser la llei de “la” consulta en una llei de participació ciutadana. El text fa un pas de gegant regulant un nou instrument, les consultes no refrendàries, a través del qual es podrien generalitzar i normalitzar les pràctiques de democràcia directa al nostre país. A més, la llei contempla la iniciativa ciutadana amb caràcter preceptiu. És a dir, si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, la ciutadania podrà sol·licitar que es dugui a terme una consulta o un procés participatiu i el govern interpel·lat estarà obligat a fer-ho. Són dues novetats molt significatives que, sens dubte, responen a una nova manera de fer política a través de la qual la ciutadania pot guanyar molt protagonisme.

Votar és una forma de participació ciutadana, però no la única. També podem participar proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquesta línia la llei també regula formalment els processos institucionals de participació, uns instruments que molts ajuntaments ja fa més de 15 anys que impulsen i que la mateixa Generalitat ha posat en pràctica en àmbits com la planificació territorial, l’aigua, el paisatge, el canvi climàtic o els residus. No és menys cert que, amb algunes excepcions, moltes d’aquestes experiències han tingut dèficits importants i no han satisfet les expectatives que, entre tots, havíem generat. Per mirar de fer front a aquesta situació, la llei estableix les bases per garantir uns mínims de qualitat en aquests processos: en fixa les fases, requereix que s’elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.

Paradoxalment, però, en els darrers 5 anys l’ús de processos participatius per part de les diferents administracions s’ha reduït dràsticament, al mateix temps que aquests s’han demostrat inadequats, rígids i molt poc útils a l’hora de donar respostes efectives als problemes derivats de les conseqüències de la crisi. Això no vol dir que no sigui més necessari que mai promoure mecanismes institucionals de participació ciutadana, però evidencia que cal pensar en nous formats i que, sobretot, cal comptar amb la complicitat d’una ciutadania que cada cop desconfia més de tot allò que prové dels poders públics. Si no s’aconsegueix que la ciutadania s’apropiï d’aquests processos, se’ls senti seus, difícilment podran ser exitosos.

En aquest sentit, la iniciativa ciutadana reconeguda en la llei obre la porta a promoure noves formes de participació, de caràcter institucional però sorgides des de baix. L’èxit d’aquestes noves experiències, però, dependrà de la capacitat que tinguin els diferents agents (administració, promotors de la iniciativa i altres organitzacions de la societat civil) per innovar i per posar-se d’acord en el seu disseny i la seva implementació.

No podem obviar, per últim, que on realment està participant la ciutadania avui, a banda de les diferents mobilitzacions, és en les múltiples experiències socialment innovadores que, des de la societat civil, estan implementant solucions enfront aquelles problemàtiques que les institucions no són capaces de resoldre: les accions contra els desnonaments de la PAH, els horts urbans, els bancs d’aliments, les experiències de finances ètiques, els espais culturals autogestionats o els bancs del temps són, tots ells, exemples en els quals la ciutadania participa actuant, fent coses que donen resposta a problemàtiques concretes.

Seria un error pensar que aquest tipus de pràctiques no tenen res a veure amb la participació institucional o no es beneficiarien d’un marc normatiu que les pogués promoure. Tot i que moltes d’aquestes experiències poden produir-se al marge o fins i tot en contra dels poders públics; la seva capacitat d’impacte i de transformació social es pot veure altament incrementada si s’estableixen formes de col·laboració amb l’administració pública. Es tractaria, per tant, d’avançar cap a un nou escenari on les polítiques públiques siguin coproduides, en condicions d’igualtat, entre les institucions i la societat civil. Malauradament aquesta nova manera d’entendre la participació; que s’origina des de baix i no per una invitació institucional, que té més a veure amb el fer que amb el parlar i que requereix d’unes relacions molt més horitzontals entre els diferents agents; no queda recollida en aquesta llei.

Participació ciutadana: més enllà de “la” consulta

Article publicat a eldiario.es el 29 de juliol de 2014

El Parlament ja ha aprovat, en comissió, la proposició de llei de consultes populars no refrendàries i d’altres formes de participació ciutadana, la mal anomenada “llei de consultes”. Mal anomenada perquè no regula totes les consultes (cal recordar que els referèndums també són consultius, no són vinculats i des de l’any 2010 estan regulats en una llei catalana) i perquè aquesta llei no només regularà les consultes mitjançant votació sinó també altres formes de participació.

Crec que cal posar l’accent en aquest segon element. A ningú se li escapa que aquesta és una llei que s’ha fet per “la” consulta. El risc era evident: de la mateixa manera que alguns defensen l’autodeterminació, però només per a Catalunya i no per a altres pobles, podia passar que aquells que parlen de radicalitat democràtica quan es refereixen al 9N, s’oblidessin de l’aprofundiment democràtic en la resta d’àmbits i qüestions. De fet, aquest era el punt de partida.

Afortunadament, però, la ponència parlamentària ha fet una bona feina i finalment això no ha estat així. La llei reconeix que la participació ciutadana no s’esgota amb les eines de democràcia directa, que en qualsevol cas suposen un gran avenç legislatiu. Participar és incidir en la presa de decisions públiques. Això es pot fer votant, però també es pot fer proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquest sentit, la llei regula unes bones bases per dur a terme processos institucionals de participació orientats a promoure la intervenció de la ciutadania en les polítiques públiques: en fixa les fases, estableix alguns criteris de qualitat democràtica, requereix que s’elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.

Certament, ni les consultes ni els processos participatius seran vinculants. Tot i això, sí que s’obliga al govern de la Generalitat i als governs locals a respondre davant dels resultats d’una consulta i s’estableix que la memòria dels processos participatius haurà d’incloure un apartat específic explicant els efectes del procés sobre l’actuació de l’administració convocant.

La llei, d’altra banda, reconeix la iniciativa ciutadana tant per a les consultes no refrendàries com per als processos participatius. És a dir, la ciutadania podrà sol·licitar que es duguin a terme aquest tipus d’instruments. Si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, aleshores el govern interpel·lat estarà obligat a impulsar la consulta o el procés participatiu que s’hagi sol·licitat. Aquesta és potser la novetat més significativa, ja que converteix aquesta llei en un instrument en mans del poble, responent així a les noves formes de fer política que bona part de la ciutadania està reclamant. A partir d’ara, doncs, serà responsabilitat del govern de la Generalitat i dels governs locals, però també de la ciutadania, que es generalitzi i es normalitzi l’ús d’aquest tipus de pràctiques polítiques.

Malauradament la llei conté també alguna aberració significativa ja que, a banda de fer una discutible selecció de les modalitats de participació que es regulen, contempla les enquestes com un instrument participatiu. Oi que el català i el valencià són científicament la mateixa llengua, per més que hi hagi una llei que digui el contrari? Doncs al meu entendre les enquestes no poden ser considerades un instrument participatiu, per més que aquesta llei així ho estableixi. A través de la demoscòpia podem descriure i analitzar l’opinió pública, però en cap cas a través de les enquestes la ciutadania pren part activament en els processos de presa de decisions públiques. Més enllà de la manca de rigor en la definició, la qüestió és preocupant perquè obre la porta a simplificar qualsevol procés participatiu a la realització d’una enquesta. Feta la llei, feta la trampa.

Entre la vella i la nova política

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 5 de febrer de 2014

Tot i que tant el debat nacional com el social viuen un moment de gran intensitat, és evident que aquests dos eixos ja no són suficients per entendre la política catalana. L’anomenada crisi de la de la democràcia ha fet aflorar un nou debat: entre la nova i la vella política. L’esclat del 15M, la multiplicació de les lluites socials i veïnals i l’emergència d’experiències socialment innovadores ja fa temps que han situat aquest nou tema a l’agenda política.

El clam popular per una nova manera d’entendre i de fer política interpel·la directament a les institucions i els seus representants. Però no tots actuen de la mateixa manera. Els nous actors parlamentaris (CUP i C’s, salvant les diferències) s’erigeixen en abanderats de les noves formes de fer contra els partits tradicionals. Els partits grans, amb responsabilitats de govern, s’han vist forçats a posicionar-se, no per voluntat pròpia, sinó com a conseqüència de la pressió ciutadana. La resposta, però, ha estat superficial: aparentment canvien algunes coses (mesures per a la transparència) però no s’impulsen grans canvis estructurals. Continuen ancorats en la vella política. Per ERC, d’altra banda, sembla que la nova política no va més enllà de la consulta sobiranista. Mentre que a can PSC, tot i l’atrevida aposta per unes primàries obertes i els discursos renovadors d’alguns dels seus membres, la direcció nacional continua imposant la lògica del command and control pròpia de la vella política: partit, disciplina, jerarquia, homogeneïtat…

Una menció a part es mereixen ICV i EUiA. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assemblea oberta promoguda per la coalició ecosocialista. Em va semblar un experiment realment interessant: 1.700 persones debatent (participant) en petits grups sobre lluites compartides i sobre la construcció d’una alternativa política. Tot i que alguns parlaments i la presència dels sindicats majoritaris sonaven a vella política, la música general era la d’una nova forma de fer. El caràcter obert de l’acte, la diversitat dels participants i el mètode de treball aportaven, sens dubte, elements de nova política.

És cert que el format i les consignes recordaven molt a altres experiències recents com la Trobada d’Unitat Popular organitzada per la CUP o l’Assemblea Oberta del Procés Constituent. Tanmateix, la proposta és especialment rellevant quan sorgeix d’un actor clarament significat en la política institucional. Sense renunciar a les institucions com a principal eina de transformació social, el missatge no donava lloc a dubtes. Primer, posicionament clar d’ICV-EUiA com una força que vol promoure la nova política. I segon, des de la lògica de la nova política la coalició reclama participar en la construcció d’un nou subjecte polític a Catalunya que aglutini les forces polítiques i socials d’esquerres. Explícitament van reconèixer que sols no aconseguiran canviar les institucions, i per això busquen la complicitat de velles i noves organitzacions de canvi social, que sí que han aconseguit mobilitzar a la ciutadania en els darrers anys. Al mateix temps, es reivindiquen com un actor polític que, amb gairebé 80 anys d’història, ha de ser tingut en compte a l’hora de construir aquesta alternativa.

Es fa difícil preveure les possibilitats d’èxit de la proposta. Certament, l’aprovació de la llei electoral podria facilitar el sorgiment de noves formes d’organització en xarxa que reflectissin millor la complexitat de la societat actual. Ara bé, la unitat de les esquerres difícilment veurà la llum si no es construeix des de baix i a partir de noves relacions basades en la confiança, el reconeixement de la diversitat i la generositat.

Catalunya en disputa

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 25 de novembre de 2013

La setmana passada l’expresident Pujol escrivia a El Periódico sobre com volem que sigui, en plural, una Catalunya independent. Després de repassar com s’havia construït la Catalunya actual al llarg del segle XX acabava dient “el projecte, per a la Catalunya independent, és el mateix que hem defensat, i en bona part aplicat durant els darrers quaranta anys”, i ho sustentava en un seguit de principis morals que ben segur generen un alt grau de consens: mentalitat democràtica, identitat lingüística i cultural, una societat oberta i dinàmica, amb un esperit de modernitat i una filosofia de progrés i d’obertura al món, i una Catalunya basada en la cohesió i la convivència.

Sobta una mica que, tenint en compte els múltiples canvis que estem vivint i patint les societats contemporànies en els darrers anys, pensem en el futur prenent com a referència un passat que, d’altra banda, tot apunta que difícilment tornarem a viure. A aquestes alçades hauríem d’anar assimilant que les fortes transformacions que estem experimentant en tots els àmbits (econòmic, laboral, social, ambiental, i també en les esferes més vitals i quotidianes) no sembla que siguin passatgeres. De la convulsa situació actual no en sortirem tornant a la societat del benestar, sinó que en sortirem construint una nova societat (i en el cas català potser fins i tot un nou Estat) basada en uns nous paràmetres, uns nous valors i unes noves formes de fer, de relacionar-se i de governar-se. La pregunta, per tant, és del tot pertinent. Estem a les portes d’una nova època i, per tant, no només ens hem de preguntar com volem que sigui la “nova” Catalunya sinó que també hem de posar sobre la taula la nostra capacitat d’agència per influir en la seva configuració.

No podem pretendre tornar a la Catalunya d’abans de la crisi. Sense menystenir la tasca de la societat civil i les institucions públiques al llarg de tots aquests anys i reconeixent que hi pot haver una continuïtat i fins i tot una certa dependència entre la vella i la nova societat, no podem oblidar el nostre punt de partida actual: vivim en una nova realitat, la societat ha canviat, els problemes són uns altres i, per tant, ens hem d’organitzar col·lectivament d’una altra manera. En altres paraules, la construcció de la Catalunya del futur haurà d’anar acompanyada, en major o menor mesura, d’un procés destituent de les formes de regulació del conflicte social pròpies de la vella societat del benestar.

Tampoc podem pensar que en un món globalitzat i extremadament interdependent com l’actual podrem construir, únicament des de Catalunya, una realitat paral·lela a imatge i semblança de les nostres voluntats i els nostres desitjos. En tot cas podem pensar com, des de Catalunya i en xarxa amb altres actors i territoris, podem articular respostes específiques per fer front a l’actual situació. Vivim en un món marcat per múltiples fenòmens globals (la crisi financera, l’economia de lliure mercat, el canvi climàtic, internet) que, al mateix temps, tenen enormes conseqüències de caràcter local (atur, desnonaments, exclusió social, catàstrofes naturals, catàstrofes tecnològiques). Tot i que la globalització no ha estat un fenomen únicament econòmic, sinó que també ha estat un fenomen social i cultural, lluny d’homogeneïtzar-nos coma a societat, ens ha diversificat, ens ha individualitzat, ens ha fet més heterogenis i ens ha portat uns nous problemes complexes caracteritzats per la seva especificitat regional, local i fins i tot personal.

No sembla que tingui massa sentit, doncs, creure que la construcció d’una nova societat, avui, pugui fer-se des de la lògica dels Estats-Nació, uns ens político-administratius sorgits als segles XVII i XVIII i sustentats no només sobre la seva població sobirana (de la qual emergeix la seva legitimitat) sinó també sobre una territorialitat ben definida a la qual s’hi aplica l’exercici del poder. Avui tenim múltiples problemàtiques de caràcter multiescalar i experimentem, dia rere dia, actuacions polítiques promogudes, i en el millor dels casos articulades, a través de múltiples nivells de govern: les estructures político-econòmiques que prenen decisions globals, la Unió Europea, els seus estats membres, els governs regionals, els governs locals… Per tant, cal pensar la nova societat tenint en compte aquesta realitat.

D’altra banda, si realment ens creiem això de la “radicalitat democràtica”, no podem sustentar la construcció d’una nova societat (o d’un nou Estat) en base a principis i valors hegemònics. La democràcia, i encara més en una societat diversa i complexa com la nostra, s’ha de basar en la possibilitat de contraposar models de país divergents. Si el procés sobiranista eludeix el dissens polític sobre el model de país i es construeix únicament sobre la base d’un suposat consens moral, corre el risc de convertir-se en un procés altament despolititzant, tot situant-nos en l’àmbit del que autors com Slavoj Žižek, Jacques Rancière o Chantal Mouffe han qualificat com a condicions post-polítiques i post-democràtiques.

Històricament, els períodes de canvi social i polític han estat moments de conflicte, que s’han resolt o bé a través de guerres, revolucions o imposicions; o bé a través de grans pactes socials. La situació actual no n’és una excepció: és un moment de conflicte entre diferents maneres de veure i d’entendre el món; entre els valors de la societat del passat i els nous valors emergents; entre els qui volen continuar gaudint dels privilegis del capitalisme i els que han quedat exclosos d’aquest model social; entre els grans i difusos àmbits de decisió globals (els mercats, la troika, els acords internacionals) i els governs regionals i locals que es veuen obligats a acatar aquestes decisions i han de gestionar les conseqüències de la crisi; entre els grans interessos polítics i econòmics que volen imposar un determinat sistema i una societat civil que, castigada pels efectes de la crisi, cada cop està més mobilitzada i proposa models i estils alternatius.

Si volem que la nova societat que està emergint sigui el resultat d’un procés democràtic real, aleshores cal visibilitzar els models en disputa, cal re-polititzar el procés. Amb tots els matisos haguts i per haver, hem de poder debatre si volem un país basat en valors com la competitivitat i l’individualisme o si apostem per valors com la cooperació i la col·laboració; si volem posar l’economia de lliure mercat per davant de tot o si apostem per una economia social i solidària; si restringim la capacitat d’acció dels governs locals o si apostem per una democràcia de proximitat; si privatitzem serveis com l’aigua, la sanitat o l’educació o si apostem per un model públic fort; si acceptem que l’Estat perdi poder per passar-lo als mercats o si apostem per apoderar la societat civil; si mantenim l’actual model de democràcia representativa o si apostem per nous models més participatius…

El procés sobiranista que està vivint Catalunya pot representar una oportunitat per construir, des de la nostra especificitat, un nou model social, polític, econòmic i ambiental. Si aquest fos l’escenari, si Catalunya acabés esdevenint un Estat, el procés constituent que necessàriament s’hauria d’obrir permetria afrontar els reptes d’aquesta nova època sense la rigidesa de l’actual marc constitucional. Tanmateix, si aquest no fos l’escenari, això no ens eximiria d’haver d’afrontar igualment els reptes de la nova realitat.

Una altra democràcia és possible?

Article publicat a La Vanguardia el 12 de juny de 2011

El moviment del 15M ha posat sobre la taula el debat entorn la qualitat ètica i democràtica del nostre sistema polític en un moment en què el descrèdit de la ciutadania vers la política institucional és cada cop més gran. Hem pogut constatar-ho en les darreres eleccions municipals, amb un 45% d’abstenció i un fort augment tant del vot en blanc (4,1%) com del vot nul (1,72%). També són significatives les dades dels darrers comicis autonòmics a Catalunya, a través dels quals es va escollir un Parlament que només representa al 54,83% de la ciutadania. Tenim, per tant, una important crisi de representativitat i, en conseqüència, de legitimitat.

Aquest, però, no és l’únic problema de la nostra democràcia. Tenim també un dèficit de funcionalitat. En altres paraules, les polítiques públiques que estan produint els nostres governs no són capaces de donar respostes satisfactòries a les expectatives i les necessitats dels ciutadans.

Sembla, doncs, que cada cop es fa més necessari avaluar la nostra democràcia i qüestionar-se si hi pot haver una altra manera de fer les coses. L’avaluació de la qualitat de les democràcies, de fet, s’ha convertit en una pràctica força extesa al llarg de la última dècada. Diverses organitzacions internacionals han desenvolupat índexs per fer-ho (The Economist, Polity IV, Freedom House). Tots ells, però, han tendit a vincular la democràcia amb el sistema polític i les seves institucions, analitzant qüestions com el sistema electoral, la separació de poders o els drets i llibertats individuals, sempre des de l’òptica de la democràcia liberal-representativa. En canvi, no s’han detingut a analitzar la qualitat democràtica de les polítiques públiques impulsades pels governs.

Per millorar la qualitat de la nostra democràcia i fer front a la desafecció política, però, no n’hi ha prou amb canviar la llei electoral i dur a terme determinades reformes al sistema. Cal que ens fixem també amb les característiques dels processos d’elaboració de les polítiques públiques. Els polítics, d’una vegada per totes, haurien d’entendre que el vot dels ciutadans no és un xec en blanc. La democràcia no es construeix cada quatre anys, s’ha de construir cada dia. Per fer-ho, però, calen noves maneres de fer política, nous estils i nous instruments que permetin canalitzar les demandes i que potenciïn que els poders públics no només governin per al poble sinó que ho facin amb el poble.

Diversos autors han teoritzat sobre aquesta qüestió. Benjamin Barber va publicar l’any 1984 el llibre “Strong democracy: Participatory Politics for a New Age” on qüestionava la democràcia liberal-representativa. Recuperant els principis de la democràcia antiga i seguint la tradició republicana, Barber apostava per una democràcia forta basada en la idea d’una comunitat autogovernada de ciutadans. Seguint aquesta tendència, autors com Gutmann i Thompson (2004) o Habermas (1999) defensen un model diferent d’administració pública, capaç d’elaborar les seves polítiques a partir de la deliberació. És a dir, una administració que escolti, que fomenti el debat i que promogui la implicació de la ciutadania en la presa de decisions públiques.

Aquest nou model de democràcia, que pot concretar-se amb matisos i noms diversos -participativa, deliberativa, directa-, ja s’ha començat a posar en pràctica en alguns indrets. Hem vist recentment el cas d’Islàndia, si bé hi ha altres experiències, sobretot a nivell local, que ja fa temps que estan treballant en pràctiques d’aprofundiment democràtic que van molt més enllà d’un simple referèndum. Exemples pioners com el dels pressupostos participatius del Brasil han demostrat que és possible fer-ho. També a casa nostra trobem alguns municipis com el Figaró o Santa Cristina d’Aro que han apostat decididament per una altra manera de fer política i se n’han sortit amb èxit.

És evident que encara hi ha molt camp per recórrer i no hi ha receptes màgiques: cal innovar per trobar noves formes de fer política que es basin en la transparència, el rendiment de comptes i la participació. Els tradicionals consells consultius no són suficients per fer front a aquest repte. Cal pensar en altres formes de participació més flexibles, més obertes i que realment responguin a les necessitats de la població. Cal apostar per nous mecanismes que garanteixin la pluralitat i la igualtat, que siguin capaços de sistematitzar les aportacions de la ciutadania, que arribin a resultats concrets, que s’apliquin sobre qüestions realment rellevants i que dotin al poble de poder de decisió. Aquest nou model requereix de voluntat política, temps i recursos, és cert. Però, al mateix temps, reverteix en unes millors polítiques públiques, més creatives, més ajustades als problemes reals de cada territori i, sobretot, més justes.